Penso que estem arri­bant a un final. A Cata­lu­nya, és clar, però no només. Una de les pre­mis­ses bàsiques sobre les quals es va cons­truir el que fins fa cinc anys va ser el model econòmic i social pel qual el pla­neta es va regir va ser el d'acon­se­guir, enfe­bra­da­ment, que tot anés a més. Tot: pro­ducció, con­sum, inversió, pro­tecció social... Real­ment es va pen­sar que era bo perquè bus­car això gene­rava pro­ducte inte­rior brut, i en gene­rar aquest PIB, asso­lir i man­te­nir tot el que es bus­cava era pos­si­ble. El pro­blema va ser que es va pen­sar, es va supo­sar, es va voler creure, es va dir sense més, ara tant se val, que el meca­nisme era fac­ti­ble perquè la dis­po­ni­bi­li­tat de recur­sos era infi­nita.

Avui sabem que això no és cert, però ja no és pos­si­ble fer marxa enrere perquè és impos­si­ble tor­nar a trans­for­mar en mine­ral una barana de ferro for­jat. La con­seqüència d'això és doble. D'una banda, hi ha un exce­dent de població perquè la pro­duc­ti­vi­tat anirà cada dia a més; per un altra, s'ha posat de mani­fest que, en con­tra del que es va donar per des­comp­tat, no hi ha una velo­ci­tat única d'avenç, sinó mol­tes. Ham­burg i la seva zona d'influència hi tenen pos­si­bi­li­tats, Bran­den­burg, no. Flan­des en té, Valònia no. L'antiga Bor­go­nya, sí, el sud d'Itàlia, no. Cata­lu­nya té pos­si­bi­li­tats, i ha de dis­po­sar dels recur­sos neces­sa­ris per desen­vo­lu­par-les. Els polítics poden poli­tit­zar aquesta qüestió tant com vul­guin intro­duint en el debat tot el que desit­gin, ficant-hi temes vari­ats a manera de mani­o­bra de dis­tracció, però la rea­li­tat és tos­suda: Cata­lu­nya no té cap pro­blema polític, tan sols en té un que és econòmic: inver­tir aquesta sor­tida de recur­sos -limi­tats- cap a zones de l'Estat espa­nyol amb poques o cap pos­si­bi­li­tat. Penso que Cata­lu­nya es troba davant un encre­ua­ment de camins, en què ha de tenir molt clara la seva actual i, penso, única pri­o­ri­tat: recu­pe­rar aquest dèficit fis­cal inter­re­gi­o­nal que li resta pos­si­bi­li­tats. Altres coses avui, crec, no són essen­ci­als; demà no ho sé, avui no; i, per tant, ningú no s'hi ha de dis­treure. I ho repe­teixo per enèsima vegada: en el que s'ha dit, no hi ha ni un gram de política.