John Carlin escolta atentament el contingut i els detalls que busca mostrar aquest reportatge on apareixerà com a testimoni i, quan arrenca a parlar, avisa que “més que com a periodista, en aquest cas et sóc d'utilitat com a guiri que fa anys que viu aquí i que té una mare de Madrid”.

Anglès resident a Catalunya des de fa més d'una dècada, amb ascendència madrilenya, criat a Buenos Aires i bregat en diversos racons de món escrivint reportatges per a mitjans de renom, John Carlin ha narrat alguns dels conflictes polítics més transcendents dels darrers trenta anys. Sigui com a enviat especial o com a corresponsal (a Mèxic, Managua, Johannesburg i Washington), el periodista ha teclejat sobre els acords de pau d'Irlanda del nord, les tensions entre el Regne Unit i l'Argentina per les illes Malvines, l'arribada al govern de Nelson Mandela i la fi de l'apartheid a Sud-àfrica o el moviment independentista del Quebec. Té certa experiència, doncs, a l'hora d'analitzar tensions territorials i processos de canvis polítics i reflexiona que “hi ha una cita de Shakespeare, al Rei Lear, que diu «ripeness is all», una cosa com ara que la maduresa ho és tot. Arriba un moment en què s'ajunten tota una sèrie d'elements, en què la gent del país està en el punt de maduresa suficient per negociar el que faci que falta i per preguntar-se: per què cony no ho vam fer abans, això?” Sobre si, en el cas català, pot haver arribat el moment, diu que “el que veig a Madrid, tant respecte a Catalunya com respecte a Euskadi, és una extraordinària falta d'empatia. Jo et puc parlar de Mandela tot el dia i tota la nit, si cal, però gran part del seu secret va ser saber-se posar a la pell de l'altre, del seu rival. I va fer un esforç molt gran per conèixer l'altre costat i va arribar a entendre's amb ells i a entendre que tenien pors i que volien mantenir la seva identitat.” Carlin, com aquell que diu que dos no es barallen si un no vol, afegeix que “potser aquí, a Catalunya, hi ha més predisposició a l'entesa, però, en termes generals, també es veu molt de prejudici no sé ben bé si cap a Madrid o cap a la resta d'Espanya”.

El periodista torna a recórrer a la llengua anglesa per explicar com, mentre a Catalunya i Espanya el desacord s'enquista, en d'altres territoris s'han resolt tensions similars: “Hi ha una paraula en anglès que és compromise. No vol dir compromís sinó que significa que estàs negociant amb algú i arribes a una conclusió en què tots dos cediu per guanyar-hi ambdós. Com que cap de les parts no aconseguirà la seva opció desitjada, ambdues cedeixen per treure'n alguna cosa de positiu. Aquest és un país en què la gent està molt atrinxerada en les seves veritats i això porta a posicions absolutistes. El compromise no té traducció literal en català ni en castellà.”

Lamenta que “quan va haver-hi l'enorme manifestació de l'11-S a Barcelona, la reacció de Rajoy va ser antagònica” i dóna per descomptat que aquí no es veuran imatges de distensió com les protagonitzades per “Mandela amb els bòers” o el clima d'entesa impulsat per les reunions entre “Tony Blair i Martin McGuinness o de la reina d'Anglaterra i el mateix McGuinness que, no ho oblidem, va ser comandant de l'IRA”.

Buscant paral·lelismes amb el cas català, Carlin apunta que en qualsevol tensió territorial que es trobi, el Regne Unit mostra una postura clara: “Mentre hi hagi majoria de la població que vol seguir sent part de la Gran Bretanya, així s'avalarà, i el dia que això canviï, si és que canvia, ho hauran d'acceptar. Fixa't en el cas d'Escòcia, on crec que han actuat de manera molt intel·ligent i amb molta racionalitat.”

I Europa, com s'ho mira? “La veritat és que crec que es pensa molt poc en el tema. Per a la majoria d'europeus Catalunya és Barcelona i el Barça. Per tant, ho veuen com un tema d'interès local. No ens enganyem, aquest tema no és el centre d'atenció del món o d'Europa.”