El peix que es mossega la cua

Fa temps que es veia venir. La falta d'oportunitats i l'estancament econòmic fan la vida insostenible per a molts joves al nostre país. Per tant, no els deixem cap altre remei que fer les maletes i sortir a fora a buscar un futur digne.

Al principi fou un degoteig. A través de trobades casuals o converses accidentals començàvem a escoltar testimonis de l'arribada creixent de joves catalans a Berlín o a Londres. Després s'ha convertit en una riuada, i ara ens enfrontem amb la possibilitat que es converteixi en una allau. Segons les dades de l'Instituto Nacional de Estadística espanyol, arribat el mes de juny de l'any passat el saldo negatiu de sortides migratòries d'Espanya va ser d'una taxa de 20.000 persones al mes, i accelerant. Això no sembla gaire, però són un quart de milió cada any, o un milió cada quatre anys. I com dic, la velocitat està accelerant. Arribarà a ser més, molt més.

Evidentment aquest saldo agregat està compost per immigrants que estan sortint del país a més a més dels natius. Però, per altra banda, la quantitat de natius és certament molt més alta que la que mostren les dades oficials. Una part de la raó ve del fet que els responsables de formular polítiques no veuen el perill, llavors no dediquen suficient recursos a mesurar el veritable abast del problema.

Però cada jove que surt és un jove més que no formarà família aquí, i un comprador menys per al gran estoc d'habitatges que encara queden buits. La realitat és que les conseqüències macroeconòmiques d'aquest fenomen encara no són prou enteses, perquè és un fenomen nou, que s'observa per tota la perifèria europea.

Però el cas espanyol és especialment extrem. Durant els anys del boom, entre 2000 i 2008, al voltant de 6 milions d'immigrants van arribar a Espanya. Unes dimensions sense precedents. Des de l'òptica econòmica això va tenir dues conseqüències. La capacitat de creixement econòmic es va ampliar degut a l'augment de la força laboral, i el sistema de pensions va arribar a ser més sostenible ja que les proporcions entre població activa i població dependent es van canviar a favor de la primera.

Però ara la cinta va rebobinant, i quedem amb cada vegada menys persones treballant i cotitzant, mentre tenim cada vegada més persones jubilades. En conseqüència el sistema de seguretat social és estructuralment deficitari. Per altra banda, el creixement potencial de l'economia es va reduint a la mesura que la força laboral s'encongeix, i l'edat mitjana dels treballadors és cada vegada més alta.

En resum, la situació és preocupant. I la tendència no és cap a canviar. No hi ha un sol informe econòmic de categoria que situï la taxa d'atur d'Espanya per sota del 20% arribat el 2020, i de moment els números espantosos segueixen pujant. En la meva opinió, l'economia espanyola a hores d'ara està atrapada en una mena d'espiral negatiu. Un procés que s'autoalimenta, com un peix que es mossega la cua. El gran problema encara pendent per solucionar és estabilitzar els preus de l'habitatge. Però si cada mes hi ha menys compradors potencials, aquest repte es torna més i més difícil d'assolir. I si això fos poc, amb cada vegada menys joves percentualment en relació amb les persones de més de 65 anys, la creixent pressió fiscal cau sobre una proporció de persones que va disminuint, amb la qual cosa l'exili econòmic esdevé una sortida cada vegada més atractiva. No són només els Gérard Depardieu d'aquest món que poden sentir-se amb ganes de canviar-se de país, sobretot si les possibilitats professionals i salarials són millors a fora.

El problema aquí és que tot té un preu. No fer res, o no preveure una circumstància, sempre té un preu, encara que a vegades pot semblar una alternativa atractiva. No sé si hi arribarem a temps, però sí que estic segur que si seguim amb aquesta política d'estruç, de no buscar els fets de fons i no analitzar-los, al final serà massa tard. No estem en el món del segle vint, estem des de fa uns quants anys en el segle XXI, encara que les anàlisis i les propostes que ens arriben sovint sembla que no se n'han adonat. Estem en un món globalitzat on les dinàmiques han canviat, i les nostres societats estan davant d'un dels reptes més grans de la seva història –l'envelliment ràpid de les poblacions. Cal una resposta, hem de capgirar la truita, i això vol dir canviar radicalment la dinàmica econòmica. És el repte més important que tenim, no simplement per les generacions del futur, sinó per les generacions que mai no tindrem si no fem res.