Lady Thatcher

És habi­tual que quan algú públic mor es facin panegírics i hagi­o­gra­fies del mort, remem­bran­ces que solen fixar-se en els aspec­tes més des­ta­ca­bles de la per­sona i records que, tret que es tracti d'un assassí en sèrie, solen tenir, sem­pre, un caire humà. Aquesta ha estat també la tendència seguida amb l'expri­mera minis­tra britànica Mar­ga­ret Thatc­her, morta dilluns.

De Lady Thatc­her s'han dit mol­tes coses, però, penso, s'ha esmen­tat molt poc el seu paper pro­ta­go­nista en el procés de des­man­te­lla­ment del model de pro­tecció social. Un procés que, en l'àmbit teòric, va començar el 1973 i que, en l'àmbit pràctic, es desen­vo­lupa len­ta­ment però impa­ra­ble­ment des del 1979 amb Mr. Ronald Rea­gan i amb Lady Mar­ga­ret Thatc­her com a por­ta­es­ten­dards, un procés en el qual encara estem.

Crec que el de Mar­ga­ret Thatc­her va ser un cas d'opor­tu­ni­tat: es va tro­bar en el lloc ade­quat en el moment oportú i va dir el que sem­pre havia pen­sat: allò que en aquell moment era con­ve­ni­ent. I, què era con­ve­ni­ent?, doncs tran­si­tar des d'un sub­mo­del en què la demanda, la plena ocu­pació, la redis­tri­bució de la renda i la regu­lació eren l'objec­tiu desit­ja­ble, cap a un altre, en què l'oferta, l'atur natu­ral, el capi­ta­lisme popu­lar i l'auto­re­gu­lació era el cor­recte. La pel·lícula comença poc abans: el 1978 prin­ci­pia la des­re­gu­lació esta­tal d'acti­vi­tats quan el pre­si­dent Jimmy Car­ter signa la llei de des­re­gu­lació de les línies aèries. A par­tir d'aquí, tot és una car­rera per a eli­mi­nar qual­se­vol tipus de trava que difi­culti l'acció del capi­tal, sigui pro­duc­tiu o finan­cer, i sigui aquesta difi­cul­tat política, social o sin­di­cal. La figura de Lady Thatc­her és pròpia de la seva època: impen­sa­ble deu anys abans, avui seria con­si­de­rada light: les seves mesu­res res­tric­ti­ves sonen lleu­ge­res en com­pa­ració amb el pres­su­post pre­sen­tat fa un parell de set­ma­nes per l'actual pre­mier David Came­ron, però això no va obviar que uti­litzés mètodes expe­di­tius que avui difícil­ment serien adme­sos: el 1981, la repressió de les revol­tes de les mino­ries hindú i anti­llana ocor­re­gu­des en diver­ses ciu­tats angle­ses per la seva situ­ació, va pro­vo­car nou morts.

Sal­vada per un con­flicte bèl·lic: la guerra de les Mal­vi­nes o The Falk­land War, segons on ens col·loquem, pos­si­ble­ment serà recor­dada per la seva “Give my money back”, pro­nun­ci­ada el 1984 per a exi­gir el xec britànic a fi de com­pen­sar el fet que el Regne Unit fos con­tribuïdor net al pres­su­post comu­ni­tari i no obtingués bene­fici en el sec­tor agrari; i pro­ba­ble­ment es passi de pun­te­tes pel paper que va tenir en la vaga que, entre el 1984 i el 1985, van por­tar a terme els miners britànics i que va supo­sar el prin­cipi de la fi del poder sin­di­cal, pri­mer al Regne Unit i després a tot arreu.

Va ser fruit de la seva època i va fer bé el seu tre­ball: va pri­va­tit­zar, va reta­llar, va res­trin­gir, i això va tenir con­seqüències: quan el 1979 va subs­ti­tuir James Callag­han al 10 de Dow­ning Street, la pobresa infan­til ascen­dia al 10%, quan el 1990 ho va dei­xar al seu suc­ces­sor, John Major, arri­bava al 33%.

El 1989 a Mr. Rea­gan se li va aca­bar el seu temps, jurídica­ment i real­ment: l'època dels cow­boys ja havia pas­sat; el 1997 se li va aca­bar a Lady Thatc­her: se la va empor­tar per davant un impost i, també, la fi de la guerra freda. Rest in peace, Lady Thatc­her!