Reformes per deixar-nos a mitja pensió
La caiguda d'ingressos de la Seguretat Social per la crisi porta el govern popular a plantejar més enduriments en les condicions per accedir a la jubilació quan tot just es comença a aplicar la reforma del 2011
El Ministeri de Treball ha anunciat que a partir de l'any que ve enviarà als treballadors a partir dels 50 anys d'edat un informe anual sobre quina seria la seva pensió, però recalcant que el paper només serà informatiu, sense conseqüències legals. Un detall que té la seva importància, ja que amb els continus canvis que s'aproven algú podria agafar-se a una carta vella amb imports més alts, ja que cada canvi implica menys paga que la que cobren els que han tingut la sort de néixer abans.
La reforma aprovada el 2011 pels socialistes va fixar que, del 2013 al 2027, s'eleva progressivament l'edat de jubilació de 65 a 67, i augmenta en dos anys (de 35 a 37) el temps de cotització necessari per poder cobrar una prestació contributiva completa. Però el govern popular considera que no n'hi ha prou i que del 2027 al 2058 s'ha d'anar apujant el temps requerit, fins a 40 anys, segons l'Informe sobre el factor de sostenibilitat de les pensions que ha enviat als partits, en el marc del Pacte de Toledo sobre les pensions. L'argument és demogràfic: el canvi socialista cobreix l'augment d'esperança de vida als 67 anys que hi haurà en el període 2013-2027 (de 18,26 anys a 19,93 anys), però els que es jubilin el 2058 cobraran la jubilació durant 21,26 anys de mitjana. Per compensar-ho, el govern popular no només parla d'exigir haver treballat més temps, sinó que fins i tot apunta que caldria estudiar si l'edat de jubilació s'ha de situar més enllà dels 67 anys.
Si es cobra més temps, s'ha d'haver pagat més temps, o cobrar menys cada mes. El que passa és que a cada reforma s'apliquen les dues coses. Perquè la pensió sigui més baixa es va ampliant el període de cotitzacions que s'agafen per calcular-la: ja deuen ser ben pocs els jubilats a qui només els miraven els dos últims anys de treballar i la reforma del 2011 eleva progressivament els anys tinguts en compte dels 15 als 25.
Aquest informe ha estat elaborat com a base perquè treballi un grup d'experts al qual el govern espanyol demana que en el termini d'un mes elabori una proposta de canvi en el sistema de pensions, i s'hi apunta una altra eina per fer que les pensions futures siguin més baixes que les actuals; introduir un “factor de sostenibilitat” per fixar-les segons l'esperança de vida i per revalorar-les, de manera que es faci en funció dels ingressos i despeses de la Seguretat Social, i no amb la fórmula actual d'actualitzar-les segons l'IPC real. Es tracta d'eliminar una obligació legal que els socialistes ja van incomplir el 2011 congelant les pensions, i els populars el 2012 no compensant l'1,9% de la desviació de la inflació.
Les presses per aplicar el factor de sostenibilitat –no estava previst que es definís fins l'any 2007– són més econòmiques que demogràfiques, ja que, segons el ministeri, en els últims deu anys s'han produït “comportaments perversos”, com que la pensió mitjana ha crescut més que els salaris i que l'IPC. I a això s'hi afegeix que amb les baixades dels salaris i l'augment de l'atur –la taxa espanyola supera el 27%– ja hi ha menys de dues persones que cotitzen per pensionista, els ingressos per cotitzacions no són suficients i s'ha de recórrer al fons de reserva per pagar la nòmina dels pensionistes.
El factor de sostenibilitat ja s'aplica a deu estats de la UE, i per exemple a Alemanya les pensions es revaloren en funció de l'IPC i de la relació entre persones que cotitzen i pensionistes. Hi ha tanta urgència per aplicar-lo a l'Estat espanyol? No ho creu el president de la patronal CEOE, Joan Rossell, que assegura que el volum de pensionistes sobre els treballadors que alimenten el sistema de la Seguretat Social fa que hi hagi marge per discutir com s'aplicarà aquest factor en un horitzó de “mitjà i llarg termini”, i recorda que si a l'Estat espanyol hi ha 9 milions de pensionistes, a França n'hi ha 18 milions i a Alemanya, 25 milions, el que situa aquests països en una situació “molt més angoixant”. De la mateixa manera, la UGT afirma que no cal canviar res perquè la reforma del 2011 ja té en compte el factor demogràfic per garantir a mitjà i llarg termini el sistema públic de pensions, i demana al govern que no opti per reformes unilaterals, com ha fet amb l'enduriment de la jubilació anticipada i parcial.
Menys anticipades.
Aquests canvis suposaran una reducció en les noves altes del 14,93% entre qui no es jubilarà per la necessitat de cotitzar més anys o per no haver arribat a l'edat permesa, i es fan per reduir la diferència que hi ha entre l'edat legal de jubilació i la real –amb l'objectiu d'haver de pagar menys–, ja que l'any passat l'edat mitjana de jubilació va ser de 63,9 anys, amb una paga mitjana de 1.377,61 euros mensuals en les anticipades, enfront dels 1.193,97 euros que cobren de mitjana els que es jubilen a l'edat legal. L'any passat hi va haver a l'Estat 127.358 jubilacions anticipades, el 42,22% del total. Amb aquestes modificacions i les de la jubilació parcial –l'accés s'apuja dels 63 als 65 anys l'any 2027– es calcula que la Seguretat Social s'estalviarà anualment 4.857,7 milions d'euros una vegada passi el període transitori. El govern critica que la jubilació parcial és una forma de jubilació anticipada privilegiada, ja que les 29.216 persones que la van aconseguir l'any passat cobren una pensió mitjana de 1.582 euros treballant el 20% de l'horari laboral normal.
Patacada constitucional.
La sentència també provoca damnificats entre els treballadors. És el cas, per exemple, de les persones que treballen en l'educació, la sanitat i el comerç, a temps parcial però amb jornades de 10 hores els caps de setmana. El còmput del dia per dia, en suprimir el coeficient corrector, farà que passin de veure reconeguts sis dies per cada cap de setmana a dos dies.
Guardiola invertida en deute espanyol
El Fons de Reserva de la Seguretat Social no ha parat de desprendre's de deute estranger per comprar deute espanyol des de l'any 2008, fins a tancar el 2012 amb un 97% de la seva inversió en deute interior (58.535 milions en valor nominal) i només el 2,54% en deute alemany, holandès i francès. El 2007, els diners invertits en actius financers públics es repartia equitativament (50%) entre deute espanyol i deute estranger (22.121 milions i 21.685 milions). Als més de 62.000 milions d'euros invertits en actius financers públics s'hi sumen les dotacions provinents de les mútues d'accident de treball i malaltia professional que, en termes acumulats, van sumar 895 milions d'euros.
Segons l'informe sobre l'evolució del Fons de Reserva de l'any passat, la guardiola de les pensions va generar l'any passat uns rendiments nets de 2.970 milions d'euros, 753 milions més que el 2011, amb una rendibilitat del 4,20%, que supera la de fons de pensions que mantenen una composició similar a la del Fons de Reserva. En l'informe es destaca, a més, que l'any passat es va recuperar el 42% dels 7.003 milions d'euros que es van treure del fons per garantir el pagament de les prestacions “en els moments de més tensió de liquiditat”, com quan es va haver d'abonar la paga extra de Nadal.
La població més envellida d'Europa
Alemanya va estrenar el 2012 amb l'aplicació de l'ampliació gradual de l'edat de jubilació des dels 65 anys als 67 anys, procés que acabarà el 2029. Per tenir dret a la pensió plena calen 45 anys de cotització i es pot demanar jubilació anticipada a partir dels 63 anys, o dels 60 en el cas de dones nascudes entre 1940 i 1945 o si hi ha circumstàncies específiques com ara incapacitat i atur.
L'allargament de la vida laboral aprovat pel govern conservador d'Angela Merkel no és suficient, segons Kai Carstensen, cap del departament d'Anàlisi de Cicle Econòmic i Enquestes de l'institut Ifo, que assegura que l'evolució demogràfica obligarà a reformar el sistema de pensions i la legislació sobre el mercat laboral per preservar la sostenibilitat dels comptes públics. L'economista va recalcar que les reformes implementades en els últims anys, com ara la prolongació de l'edat de jubilació i la introducció dels polèmics minijobs no garanteixen l'equilibri de les finances públiques d'un país amb una taxa de natalitat molt baixa, ja a partir dels 60 anys. Alemanya té el percentatge més baix de joves de menys de quinze anys d'Europa i els seus ciutadans són, de mitjana, els de més edat del continent i els segons de tot el món, només per darrere del Japó. El govern de Merkel està intentant atreure titulats i professionals qualificats de l'estranger per pal·liar aquesta falta de mà d'obra jove.
Berlusconi va estrenar retallades l'any 2004
El conservador Mario Monti va ser nomenat primer ministre d'Itàlia el novembre del 2011, i el govern tecnocràtic imposat per la UE va trigar menys d'un mes a aprovar un pla d'ajustament per valor de més de 30.000 milions d'euros que incloïa una reforma de les pensions que dificultava les jubilacions anticipades i endureix els descomptes. En aquest pla d'ajustament es retardava a partir del 2012 ja l'edat de jubilació als 67 anys per a homes i dones, dels 65 que fins a llavors havien de tenir els homes i dels 60 les dones.
Però la retallada més gran del sistema de pensions italià no la va aprovar Monti sinó el govern conservador de Silvio Berlusconi, amb una reforma aprovada el 2004 i que va entrar en vigor el 2008. Es va augmentar de 37 a 40 anys els anys de cotització que permeten jubilar-se i es va augmentar l'edat de jubilació dels homes –de 57 anys a 65–, mentre que la de les dones augmentava dels 57 anys als 60.
Itàlia és un dels quatre estats de la UE-15 –els altres són Suècia, el Regne Unit i Irlanda– on no existeix la jubilació anticipada, que en la resta de països europeus es permet entre els 61 i 63 anys. Tampoc hi ha a Itàlia la figura de la jubilació parcial, que només es permet a Suècia, França, Dinamarca, Finlàndia, Alemanya, Bèlgica i l'Estat espanyol, tot i que els belgues encara no l'han desenvolupat.
Jubilació als 62 anys tot i haver-la retardat
El primer que va fer el govern socialista quan François Hollande quan va guanyar les eleccions va ser decretar que els que van entrar al mercat laboral amb 18 anys, retocant la reforma que el conservador Nicolas Sarkozy va aprovar el 2010 i segons la qual l'edat legal de jubilació a França anirà pujant fins que arribi als 62 anys, enfront dels 60 anteriors, mentre que l'edat per fer-ho cobrant la pensió màxima és als 67 anys per als nascuts a partir de l'1 de gener de 1955, també dos anys més que el que s'exigia amb la normativa anterior establerta en temps de François Mitterrand. El canvi va provocar grans manifestacions contra el govern conservador convocades pels sindicats.
Continua havent-hi la possibilitat de jubilació anticipada a partir dels 56 anys en els supòsits de gran discapacitat, carrera laboral llarga o caràcter penós de l'activitat, però a partir de l'1 de gener del 2011 es va deixar de pagar una millora per cònjuge a càrrec de 609 euros anuals. En canvi, no es va tocar el suplement del 10% que es paga als que han criat almenys tres fills durant un període de nou anys.
