Catalunya i els imperis (i 2)

L'eco­no­mia cata­lana, com suc­ce­eix amb totes les eco­no­mies euro­pees, ha anat for­mant part de diver­sos impe­ris. Els diver­sos marcs poli­ti­co­e­conòmics en què s'ha mogut han faci­li­tat el seu fun­ci­o­na­ment. O bé li han posat obs­ta­cles.

7. Després de la breu incor­po­ració de Cata­lu­nya a l'Imperi Francès de Napoleó (1810-1814), la soci­e­tat i l'eco­no­mia cata­la­nes es tro­ben en una cruïlla. Molts cata­lans par­ti­ci­pa­ran en la cons­trucció de diver­sos estats libe­rals, a Europa i a Amèrica (i a Austràlia).

A la Península ibèrica, des de les Corts de Cadis (1814) fins a la Cons­ti­tució repu­bli­cana (1873) -i segueix-, hi ha cata­lans a la cons­trucció de l' estat libe­ral espa­nyol. Però serà un estat basat en el model hiper­cen­tra­lista francès en la pro­tecció a una capi­tal arti­fi­cial situ­ada en un altiplà i en una oli­gar­quia ter­ra­ti­nent-bancària poc interes­sada pel progrés econòmic.

8. A les Amèriques, a par­tir de la Revo­lución de Mayo de 1810, molts cata­lans par­ti­ci­pen en la cons­trucció d'eco­no­mies capi­ta­lis­tes moder­nes i d'estats libe­rals. Al segle XIX, espe­ci­al­ment, als països que seran els més avançats: Uru­guai, Argen­tina i Xile (uns països que tin­dran, al XX, unes altes taxes d'esco­la­rit­zació).

9. A par­tir del final de la guerra his­pa­no­nord-ame­ri­cana el 1898 (i, pro­gres­si­va­ment, fins als nos­tres dies) cal ano­tar la influència cada cop més àmplia de l'Imperi USA a tot el món. També, a Cata­lu­nya, i a ter­ri­to­ris com Cuba, Puerto Rico i Fili­pi­nes, on hi havia una forta presència empre­sa­rial i cul­tu­ral cata­lana.

Algu­nes fites d'aquesta influència foren: la Ford, la Gene­ral Motors o la Metro Goldwin Mayer a Bar­ce­lona, Esteve Ter­ra­das al con­sell d'admi­nis­tració d'ITT, els acords amb petro­li­e­res nord-ame­ri­ca­nes, etcètera.

10. Des de 1914, la cre­ació de la Man­co­mu­ni­tat de Cata­lu­nya dins de l'Estat espa­nyol trau­ma­tit­zat pel Des­as­tre de 1898, sig­ni­fica una aposta per la moder­nit­zació, en plena Segona Revo­lució Indus­trial. Inter­rom­puda per les dic­ta­du­res de 1923 i de 1939, la regi­o­na­lit­zació reprèn el 1977. Als anys següents, el model català es gene­ra­litza (i s'ani­ve­lla, per baix) a tot l'àmbit de l'Estat espa­nyol.

11. A par­tir de 1945, al món de l'exili català a Europa i a Amèrica, va pre­nent força la idea que “Espa­nya és el pro­blema, Europa és la solució”. L'Europa fede­ral que pro­po­sen s'assem­bla al model de soci­e­tat del Con­sell d'Europa creat el 1947.

L'Europa dels estats que es posa en marxa amb el Trac­tat de Roma de 1957, aca­barà fent les fun­ci­ons d'Imperi Euro­peu. L'Estat espa­nyol no s'hi pot incor­po­rar fins 1986. La Unió Euro­pea és, com tots els impe­ris, un gran mer­cat de pro­duc­tes i ser­veis, amb lli­ber­tat de cir­cu­lació interna. A par­tir d'un cert moment, a més, la UE comença a defi­nir i a finançar les grans infra­es­truc­tu­res viàries.

12. Dins de la Unió Euro­pea, com dins dels impe­ris clàssics, es poden defi­nir diver­sos models d'orga­nit­zació i de par­ti­ci­pació. Cata­lu­nya hi és, i fins i tot, en alguns moments, els ha lide­rat. Per exem­ple, Jordi Pujol i Pas­qual Mara­gall han estat pre­si­dents de l'ARE, l'Assembly of Euro­pean Regi­ons, i del CEMR, el Coun­cil of Euro­pean Muni­ci­pa­li­ties and Regi­ons. Altres models són el grup Qua­tre Motors d'Europa (1988), for­mat per Baden-Württem­berg, Roïna-Alps, Llom­bar­dia i Cata­lu­nya, i l'Euro­regió Piri­neus-Medi­terrània (2004), que inclou Llen­gua­doc-Ros­selló, Mig­dia-Piri­neus, Cata­lu­nya, les Illes Bale­ars i Aragó.

13. A par­tir de la Con­ferència de Bar­ce­lona (1995, 24 estats), for­mació de la Unió per la Medi­terrània (2008, 43 estats. La seu del secre­ta­riat és a Bar­ce­lona).