L'eco­no­mia cata­lana, com totes les eco­no­mies dinàmiques, és una gran fabri­cant de qua­tre tipus de pro­duc­tes dife­rents: flu­xos, peces, espais i esde­ve­ni­ments. L'obtenció de bones com­bi­na­ci­ons entre aquests qua­tre tipus de pro­duc­tes és una qüestió no menor.

1. Flu­xos. L'obtenció, cana­lit­zació i dis­tri­bució de flu­xos natu­rals (d'aigües, de gasos, de naf­tes) i de flu­xos manu­fac­tu­rats (elec­tri­ci­tats, lle­tres-sons-i-imat­ges a la xarxa, o, també, els regis­tres vitals i els gota-a-gota dels hos­pi­tals) és un dels grans rep­tes de les eco­no­mies moder­nes.

I, és, és clar, a l'ori­gen de molts nego­cis, que es mouen entre el que és públic (la natu­ra­lesa: el sòl, el subsòl, les aigües, l'aire, l'espai aeri) i el que pot ésser pri­vat, col·lec­tiu o públic (amb grans empre­ses com Agbar, Gas Natu­ral, Rep­sol i Endesa, Telefònica, TV3). La fixació dels preus de molts flu­xos és con­flic­tiva, car, sovint, es basen en un mono­poli natu­ral (i, doncs, en l'estat).

2. Peces. Són pro­duc­tes de totes les mides i tots els usos que cons­ti­tu­ei­xen objec­tes per­fec­ta­ment aïlla­bles, que poden tenir unes vari­e­tats quasi infi­ni­tes. Per exem­ple, l'extrema vari­e­tat de pro­duc­tes d'indústries com el tèxtil i el calçat, la química i la far­macèutica, la repro­ducció i l'edició, o l'auto­moció. Natu­ral­ment, hi ha peces molt peti­tes (un clau o un xip) i peces de grans dimen­si­ons (un gra­ta­cels o un cre­uer). Fixar els preus de cadas­cuna de les peces, si els mer­cats fun­ci­o­nen, no ha d'ésser, però, difícil. El sec­tor públic hi té una missió: fre­nar/impe­dir les epidèmies indus­tri­als.

3. Espais. La pro­ducció d'espais o esce­na­ris res­pon a neces­si­tats molt diver­ses, i, en alguns camps, molt seg­men­ta­des. La fabri­cació de car­rers i pla­ces, d'eixam­ples, jar­dins, parcs, plat­ges, pis­tes de neu, o camps de golf, o aero­ports, o grans hos­pi­tals, pot ésser un gran èxit, o un veri­ta­ble fracàs. La pro­ducció - i el man­te­ni­ment- d'espais pot ésser molt cara, ina­bas­ta­ble per a un inver­sor pri­vat, però, al mateix temps, pot gene­rar uns grans bene­fi­cis. Uns bene­fi­cis (els que genera una platja, com les de Cas­te­lle­fels-Gavà-Vila­de­cans, o una vall, com la d'Aran, per exem­ple) que depe­nen, en part, de l'actu­ació (zoni­fi­cació, regla­men­tació) del sec­tor públic.

4. Esde­ve­ni­ments. Poden ésser grans esde­ve­ni­ments, del tipus expo­si­ci­ons uni­ver­sals o jocs olímpics, o les actu­a­ci­ons diàries dels que gene­ren pro­duc­tes momen­ta­nis en camps tan diver­sos com: la infor­mació, l'ense­nya­ment, la sani­tat, l'art, la segu­re­tat o la justícia. Els preus de la pro­ducció d'esde­ve­ni­ments o de pro­duc­tes momen­ta­nis poden ser extre­ma­da­ment vari­a­bles, car, en part, són preus admi­nis­trats, o polítics.

El model econòmic català modern (com molts altres, per cert) s'ha basat, en part, en la pro­ducció de petits i grans esde­ve­ni­ments. Fins i tot, en moments difícils. Per exem­ple, esde­ve­ni­ments com, al 1708, la pri­mera repre­sen­tació d'òpera als Països Cata­lans (a la Llotja de Bar­ce­lona, al casa­ment de Car­les III d'Habs­burg amb Eli­sa­bet de Bruns­vic); al 1888, l'Expo­sició Uni­ver­sal; al 1936, l' orga­nit­zació de les Olimpíades Popu­lars. O, al 1952, el XXXV Congrés Eucarístic Inter­na­ci­o­nal.

Però sem­bla clar que aquest model no podria fun­ci­o­nar sense les actu­a­ci­ons que gene­ren els pro­duc­tes ins­tan­ta­nis, els que pro­du­ei­xen, dia a dia, peri­o­dis­tes, met­ges, ense­nyants, mos­sos i jut­ges. Impres­cin­di­bles i, al mateix temps, impos­si­bles d'acu­mu­lar, car, tal com va escriure Eudald Jau­me­an­dreu, són pro­duc­tes que “es con­su­mei­xen a l'ins­tant de pro­duir-se”.

Els sala­ris d'aquests fabri­cants de pro­duc­tes ins­tan­ta­nis inclo­uen, “a més del paga­ment pel seu tre­ball actual, un interès no sim­ple, sinó vita­lici, del capi­tal inver­tit en la seva ense­nyança”. Poden tenir orígens diver­sos. Fins i tot, es poden reta­llar.