En molt poc temps, als últims anys del XIX i a començament del XX, les peces perdudes del puzle català es van trobar, i van dibuixar la figura de “l'honrat obrer, màquina de fer diners”. L'autor de la descoberta fou Pompeu Gener, escriptor i home d'ateneu. En un llibre editat el 1903, Gener ho explicava així: “El Centre (espanyol) voldria que a Catalunya hi hagués, només, l'honrat obrer, l'home de la pila, adotzenat, útil, laboriós, ocupat i hàbil en especialitats, màquina de fer diners per a què l'Estat agafi el que necessiti per a enriquir ministres, i per a mantenir declassés de les dues Castelles, de tota Andalusia i d'altres províncies” (La cuestión catalana, o sea la resurrección de un pueblo. Barcelona, Joan Llordachs, 1903).

Però la descoberta de Gener hauria estat impossible sense la feina prèvia dels càlculs de 1893 de Ferran Alsina, tecnòleg i empresari, director de la modèlica Colònia Güell. Uns càlculs que serien divulgats per Francesc Flos i Calcat, cal·lígraf i ensenyant, promotor de les primeres escoles catalanes.

Alsina va presentar la distribució territorial de les xifres dels ingressos de l'Estat espanyol als anys 1889-90. Segons el seu càlcul, els catalans (que eren un 10,50% de tota la població espanyola) pagaven un 21,18% de tots els impostos pagats a l'Estat espanyol. Això significava que cada català pagava 56,51 ptes./any a l'Estat, mentre els habitants de la resta de l'estat Espanyol pagaven un xic menys de la meitat: 26,87 ptes./any.

Pel que fa a la contribució industrial i del comerç, la discriminació era encara més gran: cada català, cada “honrat obrer”, seguint la terminologia de Pompeu Gener, pagava a l'Estat 4,78 ptes./any, mentre els altres habitants del mateix estat pagaven, només, 2,08 ptes./any.

En altres impostos succeïen coses semblants. Els impostos sobre immobles significaven 9,68 ptes./any per als catalans, i 8,68 ptes./any per als espanyols. Els impostos sobre el consum, 5,53 ptes./any per als “honrats obrers” catalans, i menys, 4,07 ptes./any per als no-catalans de l'estat. A Catalunya, fins i tot l'impost inclòs en les tarifes ferroviàries era més alt: significava 0,90 ptes./any per habitant, mentre a la resta de l'estat era de 0,65 ptes./any.

L'estudi de les xifres del deute públic donava, també, uns resultats interessants. En síntesi: els catalans pagaven 25,63 ptes./any en concepte d'interessos del deute públic de l'Estat, i els espanyols no-catalans, menys de la meitat, només 11,83 ptes./any.

Les xifres bàsiques de Ferran Alsina van ser recollides per Flos i Calcat en la seva Geografia. Un text seminal de 1896, repetidament reeditat, i del qual disposem, sortosament, d'una edició digital penjada a la xarxa d'internet. Flos explicava que, a Catalunya, hi havia “centenars de fàbriques” en tots els rams. Però en destacava els sectors que exportaven. Aquests sectors eren: a) els teixits-filats-tintoreria, b) les indústries de l'alimentació (farines-olis-fruites) i els vins, c) les indústries de la construcció (terrissa-ceràmica-vidre), d) el paper i les impressions, e) la pell i els adobats. I f) la producció de sabó. En plena època del modernisme, Flos presentava, també, g) el que se'n deia indústries artístiques, que, actualment, foren les indústries de la cultura. Eren la tipografia-fotografia-zincografia, la tapisseria, la construcció de mobles i la joieria.