Nuno Almeida, arquitecte paisatgista i des de fa dos anys emprenedor, va arribar a Barcelona al 1998 amb una beca Leonardo da Vinci. Només havia d'estar-hi sis mesos, i ja no ha retornat a Seixal, al sud de Lisboa.

Encara tenia la beca i ja va començar a treballar com a arquitecte paisatgista, una titulació inexistent aquí però reconeguda a tot Europa, que està grosso modo entre l'arquitecte i l'enginyer agrònom. Durant molts anys va treballar a les principals enginyeries del país, la qual cosa li va permetre estar en la primera línia de grans projectes com el parc Diagonal Mar d'Enric Miralles i Benedetta Tagliabue o el parc del Poble Nou de l'arxiconegut Jean Nouvel. Així mateix, al Fòrum de les Cultures Almeida va ser cap de compres de plantes, amb un pressupost d'1,5 milions.

Tot i que a l'enginyeria no els faltava la feina, l'any 2007 va començar a intuir que aquest període de bonança no podia ser etern i va decidir obrir-se un petit despatx des d'on fer alguns jardins privats, que aleshores realitzava des de casa els caps de setmana. “La meva intuïció no va fallar”, recorda ara. Cinc anys després d'aquell pressentiment, un divendres a les 3 de la tarda va llegir el seu nom en la llista dels 260 afectats pel primer ERO que va fer la seva empresa. Nuno Almeida assegura que no va deixar que la notícia l'afectés més d'uns minuts. “Anem a la lluita amb una altra guerra”, va pensar, mentre veia com el seu voltant s'ensorrava.

L'endemà de deixar l'enginyeria, Almeida ja es va plantar al que seria el seu nou lloc de treball, ara sense caps als qui haver d'explicar què volia dir ser arquitecte paisatgista i amb tota la il·lusió per engegar una nova etapa. “En plena crisi, sabia que no serviria de res anar a trucar portes per trobar feina d'assalariat i vaig optar per donar ales al meu despatx”, assegura.

Així que es va donar d'alta d'autònom i la primera nova tasca que va assumir va ser convertir-se en el seu comercial i fer-se conèixer als molts contactes que havia anat col·leccionant en la darrera dècada. I els projectes van anar arribant-li a poc a poc.

“Adonar-te que aquests clients et volen a tu, i no tant a l'empresa en què treballes, em va resultar molt reconfortant i sobretot em va donar molts ànims per continuar el meu camí”, explica somrient. Nuno Almeida reconeix que des que és emprenedor se li ha acabat la tranquil·litat de tenir cada mes un ingrés al número de compte amb el concepte: nòmina, però per contra se li han obert moltes més oportunitats, que haurien estat impensables treballant per a un altre; com la satisfacció d'haver guanyat un concurs a Suïssa i un altre al Japó, per dissenyar un jardí a la meca del paisatgisme, així com col·laborar amb d'altres professionals. Fent un repàs d'aquests anys, diu que emprendre li ha fet guanyar llibertat per fer projectes diversos i també per conrear il·lusions. “Malgrat el panorama, cada dia vaig a treballar amb moltes ganes.” Sens dubte, ha deixat aparcada la melangia portuguesa.

el ‘clic' del canvi