De moment el 2013 es resisteix a mostrar la seva cara amable als inversors. El panorama dibuixat abans de finalitzar l'exercici anterior havia encisat els mercats, atès que era l'any de la sortida de la crisi que ofegava el món. Una crisi que es remunta a la caiguda de Lehman Brothers el 2008 i quede mica en mica ha anat enfonsant mercats, inversors i països en una profunda recessió, esquitxada per l'esclat de la bombolla immobiliària, el rescat d'alguns països a Europa i l'ajut a la banca a l'Estat. Però aquest any tot això es deixava enrere i el comptador es posava de nou a zero, gràcies a la mà allargada dels bancs centrals. Tanmateix, el 2013 no és tan idíl·lic com s'havia volgut creure. Si bé Wall Street té els inversors amb la boca oberta per l'espectacular repunt dels darrers mesos -que ha situat els seus índexs en màxims històrics i ha deixat enrere els pitjors moments de la crisi-, a Europa l'eufòria o no ha arribat o el seu efecte ha quedat aigualit en comparació amb el parquet nord-americà. Els problemes a aquesta banda de l'Atlàntic són uns altres. Mentre que els nord-americans han fonamentat la seva carrera alcista en la barra lliure de liquiditat de la Reserva Federal (FED), que vetlla com ningú per la seva economia, a la zona euro la timidesa del Banc Central Europeu (BCE) ha contingut el contagi de l'eufòria. A més a més, la crisi de deute dels països de la perifèria europea no acaba de solucionar-se i són constants els episodis d'inestabilitat política que allunyen els inversors d'aquesta zona.

Però això té una lectura positiva per als parquets europeus. El recorregut dels índexs americans està més limitat, fet que fa més atractives les borses a Europa. Wall Street s'enfronta a la fi dels estímuls monetaris de Ben Bernanke, el timoner de la FED i substitut de l'enigmàtic Alan Greenspan, i els seus efectes són desconeguts. Si bé la retirada d'aquesta política té un aspecte positiu, i és que l'economia nord-americana creix, també pot frenar l'entrada de diner a Wall Street. I Europa podria beneficiar-se d'aquest transvasament de fons. A més a més, el discurs de Mario Draghi de les darreres compareixences, a favor d'una política monetària més expansiva si és necessari, ha retornat la confiança cap a la zona euro. A part, l'economia -tot i no sortir del pou- mostra símptomes de millora i això hauria de contribuir que el diner retornés tímidament als mercats europeus.

Tot i trobar-nos en un escenari confús, més ple de motius per abandonar la inversió en borsa que no per augmentar-ne l'exposició, el segon semestre podria donar algunes alegries. És veritat que tot apunta a un estiu calent a Europa, amb el ressorgir dels problemes a Portugal i amb el govern espanyol esquitxat pel cas Bárcenas, fets que no aconsellen prendre posicions. Però de ganes de treure's de sobre el signe negatiu, n'hi ha moltes, i de liquiditat en espera de bones oportunitats, també. Només cal trobar-les.