Segons l'última edició de l'Atlas Historique, de W. Devos i R. Geivers, els anys trenta del segle passat són els dels inicis de la revolució industrial a l'Argentina. Aquests inicis estan associats, llegim, a les migracions portugueses i italianes i a les inversions britàniques. Combinant les informacions contingudes al Diccionari dels Catalans d'Amèrica (un excel·lent producte d'abans de l'era digital) i les exploracions en solitari a Google Argentina, podrem anar descobrint una altra veritat: en la revolució industrial de l'Argentina dels anys trenta, algunes peces estratègicament importants van ser d'origen català.

De fet, molts dels catalans de la Revolución de Mayo del 1810 van ser emprenedors, o tècnics, esdevinguts, per un temps, militars. En alguns casos, eren, també, fabricants. Per exemple, Domènec Matheu, un dels dos catalans del govern revolucionari del 1810 (ell i Joan Larreu eren els únics d'aquest govern nascuts a Europa), va posar en marxa i va dirigir una fàbrica de fusells entre el 1811 i el 1813.

Des d'aleshores (i fins als anys trenta), els progressos de la industrialització argentina serien lents, però reals. No van ser més ràpids perquè, tal com succeïa –i continua passat, per exemple, a l'Estat espanyol-, el poder de la burgesia agrocomercial i financera lliurecanvista (i, per tant, antiindustrialista) era un poder prou fort. Però els progressos industrialitzadors van ser reals perquè els països del Riu de la Plata anaven canviant. La primera prova va ser la creació de noves poblacions, que, en molts casos, es basaven en el ferrocarril, o en la nova navegació fluvial a vapor.

Moltes d'aquestes poblacions, al segle XXI, mantenen el nom d'una personalitat catalana: un nom que van considerar significatiu en la seva trajectòria inicial o un homenatge. Per exemple, a la província de Chaco, un nucli habitat iniciat el 1878, amb ferrocarril des del 1907, ha acabat dient-se Fontana en homenatge als germans Ferran i Pere Fontana, que el 1912 hi van instal·lar una gran fàbrica d'extracció de taní.

Als anys trenta, però, si seguim el guió, ens trobem dins d'un procés que pot ser definit com a revolució industrial, tot i el pes que continuaran tenint els partidaris de la burgesia comercial no industrialista. Ens trobarem, però, amb una revolució industrial del segle XX, que vol dir, entre altres coses: diversificada, basada en l'electricitat i el motor d'explosió, pensant en l'exportació, però, també, en el mercat interior.

El protagonisme dels empresaris catalans seria ben visible en els sectors clau de la nova economia industrial. Comencem per l'electricitat, el petroli, l'automòbil i el tèxtil.

Primer, l'electricitat, amb la creació, el 1920 –això sí: a Berlín-, de la Chade, la Companyia Hispanoamericana d'Electricitat. Presidida per Francesc Cambó, un dels constructors de l'Estat espanyol modern. Altres noms catalans de la Chade a Buenos Aires van ser els de Rafael Vehils, Andreu Bausili o Josep M. Casabò. El 1922, la formació d'YPF, la primera petroliera integrada verticalment de la història, amb la direcció de l'enginyer militar Alfons Baldrich.