Comparteixo l'enveja als escocesos per haver pactat amb el Regne Unit data, pregunta i un marc general de funcionament del procés, però molt més envejable és que el contrast d'opinions sigui allà d'un bon nivell, civilitzat dins l'apassionament lògic d'una decisió important, i basat primordialment en la raó i el pragmatisme britànic
Josep Soler Albertí - Economista i Director general de l'Institut d'Estudis Financers
Els darrers dies hem tingut l'oportunitat de debatre extensament els avantatges i els inconvenients econòmics d'una potencial independència del país. Els meus interlocutors presentaven en detall estimacions realitzades en base a diferents escenaris. Sovint esmentaven apartats concrets de documents elaborats a consciència presentant tots els aspectes del futur del país si la consulta la guanyés una majoria sobiranista, o si es mantingués l'actual estatus. En aquest esforç intensiu de debat hi participa tant el govern com un gran nombre d'institucions privades que no volen desentendre's de contribuir a crear el futur i no tenen cap por de manifestar-se obertament en favor dels seus interessos i conviccions. En les converses he trobat sobretot gent posicionada en diferents matisos de gris. Pocs amb postures dràsticament inclinades cap a un cantó o l'altre, cosa que facilita enormement el diàleg.
Malauradament, això no passa a Catalunya sinó a Escòcia. Aquí seguim centrant tota la polèmica en el nounat text de la no confirmada consulta i en un debat insubstancial, quasi exclusivament emotiu i amb forta tendència a desautoritzar recíprocament l'adversari. Contràriament a Escòcia, aquí és molt complicat creuar un parell de frases sense que a un o als dos interlocutors se'ls dispari el rampell del patriotisme (espanyol o català) més carrincló. La majoria dels pocs articles d'opinió o acadèmics amb cara i ulls, desprenen un fort partidisme desqualificant.
Comparteixo l'enveja als escocesos per haver pactat amb el Regne Unit data, pregunta i un marc general de funcionament del procés, però molt més envejable és que el contrast d'opinions sigui allà d'un bon nivell, civilitzat dins l'apassionament lògic d'una decisió important, i basat primordialment en la raó i el pragmatisme britànic. A més, atès que el punt de partida polític, social i sobretot econòmic és molt més preocupant a Catalunya i Espanya que a Escòcia i al Regne Unit, un debat en profunditat a casa nostra és encara més necessari. Tot el Regne Unit està creixent a una taxa consistent, aproximadament del 3% anualitzat en els darrers dos trimestres; i els indicadors, específicament els d'atur (7,4% a Escòcia i 7,7% al Regne Unit), no tenen res a veure amb les nostres taxes vergonyants (23% a Catalunya, 26% a Espanya). La necessitat d'inserir el debat independentista en l'anàlisi de les seves repercussions sobre l'economia són molt més vitals en la moribunda realitat econòmica ibèrica, necessitada d'unes reformes radicals. El canvi, sigui quin sigui, hauria de ser per capgirar l'actual decadència i això s'hauria de fer menys amb declaracions superficials altisonants i més a través de propostes concretes per a un profund canvi estructural del sistema productiu català.
Hi ha altres circumstàncies que diferencien radicalment el procés català de l'escocès, fent que l'absència d'un debat econòmic consistent a Catalunya sigui preocupant. En primer lloc, les reserves de petroli i gas de mar del Nord, i la possibilitat de basar la recaptació tributària en la seva extracció, situen Escòcia en una posició global més solvent que Catalunya. De fet, depenent de l'acord final amb el Regne Unit, es podrien permetre generar un fons per a les generacions futures a l'estil del que garanteix una assegurança transgeneracional als noruecs. L'economia catalana és més potent, però el potencial de generació de rendes no és tan evident i directe com a Escòcia. En segon lloc, compartim amb els escocesos una certa unanimitat en la importància de romandre dins la Unió Europea, o almenys, -més probablement-, en una ràpida reintegració després d'una sortida coincident amb l'eventual secessió. El nostre diferencial sobre Escòcia, és formar part, dins d'Espanya, de la Unió Monetària i properament dels mecanismes en construcció de la Unió Bancària. Per a una part integrant avui d'un país rescatat, quan les seves dues empreses més importants són bancs i a les portes d'una supervisió bancària i un mecanisme de resolució comuns, les conseqüències d'una eventual sortida catalana de la UME i de tots els mecanismes de l'anomenada zona euro -esperem que transitòriament-, s'haurien d'estar ja avaluant en el nostre país. No es justifica continuar apel·lant permanentment a una remota possibilitat que hi hagi continuïtat a pertànyer a les institucions europees per evitar la reflexió que el procés requereix. Per fi, hi ha l'enorme diferència actual entre la nostra insolvència i la seva –relativa- bona salut financera. Això pot tenir una repercussió immediata quan es tracti d'instrumentar, per exemple, un sistema de garantia de dipòsits que substitueixi l'actual de l'Estat Espanyol, i en el futur el de la mateixa Unió Bancària. No és un tema menor, i caldria que, com els altres, es posés sobre la taula sense acusacions qui ho faci que vol espantar els ciutadans.
El procés de reivindicació estatal de Catalunya, sobiranista, independentista o com es vulgui anomenar, sorgeix i creix a partir d'una sensació d'inequitat dins l'Estat, però també per la descomposició institucional i econòmica espanyola. És a dir, tot es fa per canviar. La inexistència, o si es vol la pobresa i raquitisme del debat, fa dubtar de les veritables intencions dels impulsors. No estic segur que, quan es confrontin amb quelcom més que l'actual esperança poc concreta en una consulta popular, els catalans segueixin movent-se exclusivament per sentiments i en direcció a un futur mal explicat i encara més mal debatut.
