Els camins de la descoberta del que és, sens dubte, el text d'una magnífica introducció a la realitat total catalana poden ser molts. Un d'aquests camins ha estat escriure al cercador Google el nom de dues ballarines catalanes del segle XX: Tòrtola València i Àurea de Sarrà. El cercador ens porta a la veu dance de l'Historical dictionary of the Catalans (2011), d'Helena Buffery i Elisenda Marcer.

D'entrada, un diccionari històric dedicat a presentar una societat és un tipus de producte perfectament previsible. Hi haurà grans personatges, algunes fites històriques, institucions, potser algun títol d'alguna gran obra. Previsiblement, aquest tipus de presentacions tendeixen a nedar i guardar la roba, a caminar sobre segur.

El diccionari de Buffery i Marcer –com va ser-ho, als anys seixanta, la Gran Enciclopèdia Catalana (vegeu L'Econòmic de l'11/7/2011)– és innovador. Sorprèn que les seves autores, que provenen del món de la llengua i la literatura, presentin (des de fora!) tan bé la realitat catalana, inclosa la realitat econòmica. N'hi ha, com a mínim, dues edicions digitals. Una a gendocs.ru/docs /10/9387/cc. No és obligat, doncs, anar a la biblioteca del MNAC o a la de l'Institut Municipal d'Història de Barcelona, que són, segons el CCUC, les dues úniques biblioteques públiques catalanes que en disposen d'un exemplar.

L'economia té un lloc no negligible a l'Historical dictionary. A més de la veu economy, hi ha: Anarchism, Barcelona model, Banca Catalana, Biga and Busca, CADCI, Church, CNT, Comissions Obreres, Design, Foment del Treball Nacional, Food, Freemasonry, Generalitat, Immigration, Independence movement, Information technology, Labor movement, Law, Pla Macià, Mancomunitat de Catalunya, Remença crisis, Seny, Sport, Tancament de caixes, Tarif policy, Television, Tourism, Transition, Tres Classes de Vapor, UGT, Unió de Rabassaires, Women. I, pel que fa a les personalitats: Josep Agell (i la indústria química), Bonaventura Carles Aribau (“writer, banker and politician”), Hilari Arlandis (“trade unionist”), Francesca Bonnemaison (“politician and cultual promoter”), Josep Calvet (“Unió de Rabassaires”), Francesc Cambó (“industrialist”), Jaume Carner, Ildefons Cerdà, Teresa Claramunt (“socialist and anarcho-syndicalist leader”), Joan Comorera, Eusebi Güell (“industrialist and patron of the arts”), Ernest Lluch (“politician and economist”), Laureà López-Rodó, Pasqual Maragall, Joan March, Salvador Millet i Bel, Jaume Miravitlles, Lluís Nicolau d'Olwer, Joan Peiró, Carles Pi i Sunyer, Jordi Pujol, Joan A. Samaranch, Salvador Seguí, Narcís Serra.

Ara bé, el més destacat del diccionari no és la tria de les veus (que no és, per cert, gens senzill) sinó la qualitat dels textos. Qualitat significa: obtenir bones síntesis i, alhora, incloure matisacions importants, fugida dels tòpics, tan freqüents, equilibri entre àmbits temàtics, èpoques, i els diversos “Catalan-speaking territories”.

A més, les autores no han dubtat a incorporar a la seva presentació del món català dos aspectes no considerats prioritaris. Primer, la presència de les dones en les organitzacions i en les produccions de la realitat històrica de la societat catalana. Des de Duoda, comtessa de Septimània i autora d'un text que és un original “moral work” dedicat a l'educació, fins al segle XXI. Passant per les propostes de Bonnemaison per a “provide women with the skills to live and work in modern urban society”. Segon, la inclusió de veus sobre l'“Independence movement”. Les resumim: els moviments pro-independència tenen el seu origen en les lluites de la reconquesta baix-medievals, que, sovint tenien, alhora, un caràcter social.

Exemples: la crisi dels Remences del 1460, la guerra dels Segadors de 1640, i “the push of independence during the War of Spanish Succession” d'inicis del XVIII. Paral·lelament, hi ha el bandolerisme de la petita noblesa dels segles XVI i XVII que presenta un altre tipus d'enfrontament polític.