Els sobre­cos­tos en les grans obres públi­ques són un fet uni­ver­sal, com ho mos­tren els estu­dis que han ava­luat els mega­pro­jec­tes arreu del món, on el 86% dels pro­jec­tes de trans­port han infra­es­ti­mat els cos­tos. Tan­ma­teix, tot­hom que tin­gui un mínim con­tacte amb el sec­tor de la cons­trucció sap que els sobre­cos­tos i les modi­fi­ca­ci­ons for­men part del marc nor­mal de fun­ci­o­na­ment i rela­ci­ons en què s'opera a Espa­nya. De fet, Imma­cu­lada Rodríguez (PSOE), quan era secretària gene­ral d'infra­es­truc­tu­res, va decla­rar que el 98% dels con­trac­tes de l'Admi­nis­tració Cen­tral s'havien modi­fi­cat des de 1996. Aquests sobre­cos­tos són marca Espa­nya, per bé que Espa­nya no en té el mono­poli. Podem evi­tar els sobre­cos­tos? Les des­vi­a­ci­ons poden obeir a fac­tors interns i a fac­tors externs. Els pri­mers depe­nen de la cons­truc­tora i de la seva capa­ci­tat d'esti­mar els cos­tos i avançar pos­si­bles obs­ta­cles en l'exe­cució. Aquests hau­rien de dis­mi­nuir amb el pas del temps i l'experiència, però els estu­dis mos­tren que els sobre­cos­tos es man­te­nen sis­temàtica­ment inal­te­ra­bles, cosa que sem­bla apun­tar que les empre­ses (1) avan­cen la pos­si­bi­li­tat de rene­go­ciar i actuen de forma agres­siva en els con­cur­sos i/o (2) exis­teix un biaix cog­ni­tiu que fa que els pla­ni­fi­ca­dors siguin exces­si­va­ment opti­mis­tes en obres amb incer­tesa.

D'altra banda hi ha els fac­tors externs, que no depe­nen de la cons­truc­tora. Aquests poden ser ris­cos per força major, deci­si­ons pre­ses uni­la­te­ral­ment per l'admi­nis­tració que modi­fi­quen el pro­jecte o deri­vats dels mer­cats inter­re­la­ci­o­nats (preus dels mate­ri­als, mà d'obra, etc.). Gran part d'aquests ris­cos poden incor­po­rar-se al con­tracte, però aquests són inhe­rent­ment incom­plets, ja que és impos­si­ble tenir incor­po­ra­des totes les con­tingències pos­si­bles. Per tot això els sobre­cos­tos poden mini­mit­zar-se, però difícil­ment evi­tar-se. Una estratègia de millora és fixar-nos en els països nòrdics. Allà els sobre­cos­tos sis­temàtics dei­xen de ser un afer propi de l'àmbit de la con­trac­tació pública per pas­sar a ser-ho de l'àmbit de la defensa de la com­petència. Si una empresa sis­temàtica­ment reclama modi­fi­ca­ci­ons i pre­senta sobre­cos­tos s'asso­cia a una pràctica anti­com­pe­ti­tiva, i per tant pot ser san­ci­o­nada. Als Estats Units el meca­nisme es basa en l'auto­re­gu­lació del mer­cat pri­vat mit­jançant un sis­tema d'incen­tius que limita els sobre­cos­tos sis­temàtics obli­gant les cons­truc­to­res a dis­po­sar d'una asse­gu­rança pri­vada que garan­teixi el com­pli­ment del con­tracte en temps i preu. Aques­tes empre­ses dis­ci­pli­nen les cons­truc­to­res i poden negar o enca­rir les pri­mes a les cons­truc­to­res més sos­pi­to­ses de no res­pec­tar els con­trac­tes. És cert que a Espa­nya també és pos­si­ble pre­sen­tar aques­tes asse­gu­ran­ces, però és una opció molt poc esco­llida per les cons­truc­to­res, que pre­fe­rei­xen els avals ban­ca­ris o les fian­ces monetàries. També en con­trac­tació pública, com­par­tir models amb el selecte grup de països medi­ter­ra­nis, com França, Grècia, Itàlia i Por­tu­gal.