Bancs que volen esdevenir rendibles
recursos. En un context de baixa activitat i preu del diner baix, costa mantenir els marges, que s'hauran de salvar per la via de les comissions o les operacions financeres. nova perspectiva. Alguns estudis avisen que amb la població envellida, l'usuari de banca tendirà a productes d'estalvi a llarg termini, lligats a la jubilació
És ben cert que als números se'ls pot fer dir el que vulguis. Els resultats dels bancs que esglaonadament s'han anat presentant aquests dies donen, certament, beneficis cridaners, que en alguns casos dupliquen els de l'any passat, però d'altres capítols expliciten que la tasca perquè el negoci purament bancari torni a ser rendible i s'enlairin els marges no serà senzilla.
En la seva globalitat, els marges d'interessos del nostre sector bancari van recular el 2013 un 12,2% respecte de l'any anterior, amb una pobra mitjana de l'1%. Així mateix, el marge brut va caure un 6,8%. La rendibilitat sobre recursos propis (ROE) va ser del 4,5% a tot el sector, amb entitats senyeres que es van moure entre l'1% i el 2%. Un bon reguitzell d'indicadors que s'han quedat una mica en segon pla, sotmesos a l'enlluernament motivat pel 56,1% de creixement del resultat de l'activitat de l'explotació. Aquest contrast de llums i ombres duu Eliseu Santandreu, de Santandreu Consultors, a afirmar que “els bancs tenen sempre un gran interès a voler demostrar que els seus beneficis milloren cada any, perquè es lloï la gestió dels directius màxims i perquè l'acció no s'enfonsi a la borsa”. Des del sector bancari, els rectors de les entitats financeres han manifestat aquests dies la seva confiança que, amb una bona evolució de la conjuntura, amb una revifalla del crèdit i la pujada del preu del diner, el negoci bancari recuperi múscul. Un optimisme compartit al Londres financer: el portaveu de la City, el diari econòmic Financial Times, recomana invertir en els bancs mitjans espanyols, tot esperant que “una lenta i constant recuperació pot obrar miracles per a les entitats”.
En aquest sentit, Ramon Roig, director del servei d'estudis de Catalunya Caixa, explica que la recuperació del negoci “vindrà de recuperar l'activitat fonamental, donar més finançament, i això dependrà de la fortalesa de la posició de liquiditat de cada entitat”. Per donar solidesa als seus arguments exposa que des del mes de novembre del 2013, s'evidencia una recuperació del crèdit, després de mesos i mesos de caiguda. En les seves previsions, “a curt termini assistirem a un creixement del crèdit a l'empresa, i a mitjà en el cas de les famílies”. Pel que fa al preu del diner, “si bé el BCE manté els tipus en uns mínims històrics, si veiem el preu del deute a llarg termini, els tipus ja són més alts, per la qual cosa podem pensar que el preu del diner es recuperarà, tot i que encara ha de passar temps”. En tot cas, la reactivació del crèdit no pot anar més enllà d'un dígit, com reconeix. El moment, en tot cas, és d'incertesa i recomposició: si, d'una banda, el mes de desembre del 2013 el crèdit al consum va caure un 3,3%, fins a 172.853 milions d'euros, durant el mateix mes, els nous préstecs a empreses per imports inferiors a un milió d'euros, associats a les pimes, van créixer un 9,60%, amb la concessió de 12.775 milions d'euros, una xifra que està lluny, tanmateix, dels 30.000 milions que es concedien en temps de vaques grasses. En tot cas, les condicions ara són gairebé draconianes per a la pime sol·licitant, que es pot trobar que, per renovar una pòlissa de crèdit, l'eina de finançament més important per a la pime, el banc ara li exigeix, a més del pagament de l'interès, una part de l'amortització del principal.
El cert és que la banca transita ara amb unes perspectives de marges d'interessos per al 2014 d'un migrat 1,1%, mentre que la morositat encara repuntarà un xic més, fins al 13,8%, que es pot enfilar fins a un inquietant 20% enguany, si se sumen els refinançaments previsibles. Com recorda Jordi Solé Tuyà, director de Kreedit, consultora que es dedica a la cerca de crèdit per a les empreses, en els temps a venir “la banca ha de lluitar contra l'handicap de generar molt crèdit per recuperar cada morós que té. Això explica que grans entitats busquin el negoci fora del mercat espanyol”.
L'alta morositat serà un factor determinant, per a Eliseu Santandreu, perquè “continuï la restricció de crèdit per part de la banca, que està encara embarcada en un procés de sanejament intern, paint una forta factura”. Una factura que s'expressa amb xifres tan eloqüents com que del 2008 ençà s'han reduït un 21% les plantilles, amb l'acomiadament de 58.000 treballadors. El professor de finances d'EADA Rafael Sambola també interpreta que “si al crèdit li costa remuntar, és perquè el procés de despalanquejament continua, i això és un problema, perquè així l'economia no creix”. És dels que pensen que per assolir sostres de rendibilitat mínimament presentables, haurà de ser per la via de forçar les comissions que, com comenta Sambola, en algunes entitats suposen fins al 50% del marge d'interessos. Des de Catalunya Caixa, el director del servei d'estudis creu que “les tarifes de les comissions ja han exhaurit el seu recorregut, i si hi ha recuperació, serà més aviat perquè creix el volum de les operacions financeres, que hi ha més consum amb les targetes de crèdit”. Al voltant de les comissions, la polèmica és inevitable. A parer de Jordi Solé Tuyà, “els bancs haurien de deixar de cobrar per suposats serveis, que realment no ofereixen, perquè, en el cas d'una transferència, per exemple, qui fa tota l'operativa a través d'internet és el client”. Afegeix, contundent: “Cal més honestedat, encara podem percebre males pràctiques, com ara replantejar periòdicament les condicions dels serveis financers contractats pels clients, tot apujant comissions.” Per a Eliseu Santandreu, aquesta eina de creació de marge “seguirà sent la via a la qual recorreran més, sempre ha estat així, però val a dir que els clients solvents són cada vegada més exigents, i se'ls haurà de demostrar que cada comissió obeeix a la percepció d'un cost real o un servei que li presta l'entitat”.
El moment obliga a dissenyar estratègies, com la que planteja un estudi de la consultora PwC i IE Bussines School, que inclou tot un seguit de recomanacions per afrontar el futur. Així, recomana emmirallar-se en l'estratègia d'internacionalització dels grans bancs per compensar el poc dinamisme del mercat interior o no tenir por de ser radical en els processos d'innovació per guanyar en eficiència, i personalitzar els productes financers a les exigències de cada client. L'estudi també considera clau que el pla comercial es dissenyi tenint en compte la projecció demogràfica, que en un cas com el nostre, de progressiu envelliment de la població, el client s'abocarà als productes d'estalvi a llarg termini, vinculats a la jubilació. Altres aspectes a tenir en compte són estar amatents a adaptar-se als canvis de regulació, que pot exigir esmerçar més recursos per mantenir el negoci, o aprendre dels errors del passat per reforçar les polítiques de risc, que haurien d'involucrar tota l'organització.
Per al professor de Finances d'Esade, Jesús Palau, “és clar que per avançar en processos d'innovació, o s'acomiaden més treballadors o es cobra al client”. En les seves previsions, “a curt termini les operacions financeres, com el sucós negoci obtingut amb la compra i venda de bons sobirans, el carry trade, seguiran”. Coincideix amb el professor Sambola, que creu que “els bancs voldran tirar dels resultats d'operacions financeres (ROF), com de fet estan fent moltes empreses d'altres sectors de l'Ibex, que venen carteres per aconseguir plusvàlues”. Segons les estimacions de Merryll Lynch, els bancs espanyols van obtenir el 17% del seu marge d'interessos gràcies al carry trade. Cal recordar que, en dades del Banc d'Espanya, el saldo de deute públic de les entitats financeres espanyoles se situa al voltant dels 200.000 milions d'euros. Ramon Roig, de Catalunya Caixa, també preveu que “tot i que el carry trade minvarà, en els pròxims mesos encara veurem com es materialitzen plusvàlues per inversions passades, però no ha de ser recurrent, els bancs han de tornar a la funció de captar diners del sector privat i finançar el sector privat”.
En la línia dels qui pensen que la banca està encara en un procés de redefinició, de redimensionament de la seva estructura, el director de Kreedit manifesta que “la banca disposa encara de massa estructura, oficines i empleats, per a la demanda que hi ha de particulars i empreses”. Hi afegeix: “Si fem una comparació amb altres sectors, com ara farmàcies, sabateries o carnisseries, difícilment veurem tants punts de venda, i tots oferint el mateix.” Així doncs, “si realment volen que els creixin els marges, hauran de reduir estructura”. En aquest sentit, Jordi Solé Tuyà també demana als bancs que “se centrin en el negoci bancari i deixin de vendre assegurances o coses com ara vaixelles, bicicletes o televisors, perquè s'és realment productiu si hom es dedica a allò en què és realment especialista, el servei bancari”. Una altra de les conclusions de l'estudi de PwC i IE Bussines School sobre el futur del sector és que els bancs no han de perdre de vista els nous actors del mercat, que ja estan participant activament en la intermediació. Empreses com Kreedit aconsegueixen crèdit per a les empreses, tot i la restricció general, gràcies a la seva pacient tasca d'exploració. Com explica Solé Tuyà, “coneixem entitats i els seus criteris de concessió, i ho fem casar amb el perfil de les empreses que s'adrecen a nosaltres”. I no hem de menystenir l'intangible de la confiança. Segons Ramon Roig, director del servei d'estudis de Catalunya Caixa, “les entitats seran més curoses a fer les coses amb la màxima pulcritud”. Però potser això no serà suficient per recuperar la confiança de l'usuari de banca, i veurem, com vaticina Eliseu Santandreu, que “a mesura que la situació econòmica es va recuperant, les famílies invertiran els seus estalvis en mercats de renda fixa i variable en lloc de dipòsits bancaris”. Com a símptoma, que la contractació a borsa ha crescut, aquest any, un 26%.
L'immobiliari ja no és el gran jaciment
Una altra de les incògnites de futur és saber si el sector immobiliari tornarà a ser un dels pilars per sostenir el negoci dels bancs. Ramon Roig, de Catalunya Caixa, és dels que pensen que “el sector immobiliari trigarà a recuperar-se, però el cert és que els preus han tocat fons, o gairebé, i sembla que hi torna l'inversor, sobretot fons estrangers”. Pel que fa a l'obra nova, creu que “localment, en alguns indrets, hi haurà recuperació, perquè l'excedent aquí no era tan gran”. Per al professor Jesús Palau, d'Esade, “és claríssim que el sector promotor estarà aturat durant molt de temps, els analistes creuen que a partir del 2016 es pot veure un cert volum d'operacions, si no passa res”. I el crèdit hipotecari fa 43 mesos que cau, amb una reducció del 27% el mes de novembre passat. Analistes com Eliseu Santandreu també observen en aquest segment un fenomen de desbancarització: “Hom observa que moltes adquisicions d'habitatge s'estan fent, tant en el cas d'estrangers com d'autòctons, amb diners en efectiu, sense passar per la banca.” Per la seva banda, els analistes de PwC i IE Bussines School creuen que la caiguda general dels productes de crèdit també ha d'afectar de manera especial la concessió d'hipoteques.
