La lectura de l'informe de primavera sobre perspectives econòmiques a Europa que acaba de publicar la direcció general d'afers econòmics i financers de la Comissió Europea és reveladora del que és i podem esperar de l'Europa institucional en els temps actuals.

El to autocomplaent dominant, la correcció política amb els estats i la superficialitat propagandística que destil·la l'informe fan tuf de justificació de fi de mandat d'una Comissió Europea destinada a renovar-se després de les eleccions europees de finals de maig.

Alerta, són tan insistents i retrògrads els atacs a Europa que les forces neosobiranistes estan utilitzant per treure el cap i fins i tot imposar-se en les eleccions europees -a Holanda, Grècia, França, Regne Unit i altres països-, que cal anar amb compte i diferenciar ben bé el que són crítiques derivades de la insatisfacció federalista amb una Unió Europea claudicant amb els estats, del perill nacionalista i antieuropeu dels Le Pen, Farage, Wilders, etc.

Però tornem a l'anàlisi de les perspectives econòmiques de la Comissió i en particular les d'Espanya on, recordem-ho, està encara ubicada Catalunya. Recentment tendim a oblidar-ho.

Doncs bé, potser conscients que en avaluar la conjuntura espanyola hi ha la tendència a jutjar també els resultats d'una política inspirada i dictada per la troica de la qual formen part les autoritats econòmiques de la Unió Europea, el diagnòstic i les previsions que fan són d'una condescendència i un optimisme molt discutibles. Això sí, en línia amb un informe global en què escassegen les referències a un continent amb molts dubtes sobre la consistència i durabilitat de la tímida recuperació. Al contrari, “creixement millorant”, “el consum torna a expandir-se”, “ampliant-se la recuperació” o “cada cop més autosostinguda”. I per Espanya, bons desitjos com “recuperació que espera guanyar impuls”, “consum privat que es preveu que acceleri”, “rebot de les exportacions” o “taxa d'atur en retrocés”.

En una paraula, plena coincidència de la Comissió Europea amb la visió idíl·lica del govern espanyol, penjat de dades que, tot i que evidentment millors que les de la recessió recent, són encara d'una debilitat manifesta.

Per tant, unes autoritats econòmiques, a Madrid i a Brussel·les, disposades al que sigui però sobretot a dir mitges veritats i a explicar sopars de duro, per tal de salvar el coll. Com sempre, les eleccions com a excusa per no agafar el bou per les banyes, i evitar prendre mesures arriscades i impopulars, justament aquelles que unes economies en decadència, com l'espanyola i l'europea, reclamen.

Fa uns dies, en una tertúlia radiofònica, se'm va ocórrer caure una mica més en desgràcia i vaig intervenir per dir una cosa semblant a la que acabo d'escriure. Un conegut periodista i aquell dia contertulià, no va dubtar i em va respondre que tots els governs fan el mateix quan entreveuen cites electorals. Tenia força raó, tot i no tranquil·litzar-me gens, però no tota. De fet, i així li vaig replicar, tenim dos exemples recents i importants, europeus i d'esquerra, que han fet un pas endavant amb decisions impopulars que han generat reaccions contràries molt fortes.

El nou president del Consell de Ministres italià, Matteo Renzi, ha iniciat el mandat desmentint la seva italianitat, és a dir, governant o almenys imposant mesures complicades de pair per l'anquilosat sistema polític, social i empresarial italià. L'objectiu de Renzi, conscient que Itàlia no té un problema conjuntural sinó estructural i calen grans reformes, és fer créixer la renda disponible dels ciutadans per animar la demanda ara paralitzada. Ho vol fer reduint l'impost sobre la renda d'una part important de la població i pagant els endarreriments de l'administració de l'Estat amb les empreses. Per finançar això, una sèrie de mesures de reforma de les administracions: abolició de les províncies (diputacions, els sona?), eliminació d'uns 3.000 càrrecs polítics i fortes reduccions de sous de molts milers més. Renzi, innovador, s'enfronta a l'àmplia coalició reaccionària: classe política, administracions, sindicats, empreses subvencionades, etc.