No. Sorprèn que una persona formada, per esbiaixada que estigui per prejudicis polítics i fent campanya electoral en què sembla que tot val, no sigui capaç de veure que la solidaritat la dóna l'accés als fons de reserva de la Seguretat Social i no en detriment de cap altra comunitat. Aquests fons històricament s'han constituït en bona part més des de Catalunya, amb superàvits reiterats al llarg de dècades i del propi dèficit fiscal català durant molts anys de seguretat social, tal com recull la balança fiscal catalana. Altrament, és incongruent amb la idea sensata que aquesta mena de dèficits s'han de mirar al llarg de la trajectòria de cotitzacions i no d'un sol any (tal com l'Estat reivindica quan li convé amb les inversions que fa a Catalunya). Sorprèn a més que no vegi Báñez que el dèficit momentani català és relativament molt menor que el del conjunt de l'Estat ja que té més població ocupada. Aquest dèficit estatal sí que respon a la solidaritat de Catalunya que durant l'Espanya va bé oferia treball a tants i tants cotitzants nouvinguts, al cost d'anar trinxant el territori amb noves construccions i posant en perill per manca de suport de les polítiques socials que l'Estat no finançava, el que havia de ser una societat pròpiament d'acollida que no deixés en risc la cultura i la cohesió comunitària.

No es pot singularitzar més enllà d'establir l'aportació conjunta de cada any i referir-la al superàvit relatiu de les diferents comunitats autònomes. Sens dubte l'aportació de Catalunya ha estat molt per sobre de la mitjana. N'hi ha prou de veure el creixement de la població ocupada i el rejoveniment relatiu que la immigració va suposar sobre la nostra piràmide demogràfica.

A curt termini necessitaria que se li retornés la part del Fons de Reserva que li correspon, ja que aquest és també de Catalunya i no només de l'administració central. Si l'Estat es tanqués en banda, amb manca doncs d'acord, això voldria dir que Catalunya tampoc no assumiria la seva quota de deute nominat del regne d'Espanya, ni els préstecs del Fons de Liquiditat Autonòmic ni molts altres. De manera que el balanç patrimonial català milloraria a costa de l'espanyol, i es podrien dedicar part dels ingressos fiscals corrents o del nou endeutament a curt necessari per completar el que no donin les cotitzacions. Això està clar, mentre la crisi continuï i es negui l'accés al Fons de Reserva que és també en bona part nostre. Ja en normalitat de negociació i fora de la conjuntura de la crisi, o amb la presència d'un crèdit pont, el mitjà termini no pot ser sinó favorable per a un país que tingui més renda per càpita, més ocupació relativa, majors bases de cotització i menys pressions públiques pel fet de poder comptar amb fons d'estalvi complementaris.