Si actualment la pensió suposa el 72% del darrer salari, el 2030 serà del 60%, convergint amb la mitjana europea, que és del 55%. La sostenibilitat del sistema públic de pensions s'observa quan es conjuga la reducció de les pensions amb l'esperança de vida, i estudis nostres ens revelen que quan una persona es jubila les possibilitats que visqui 20 anys més són del 90%.

Antany no es preparava la jubilació perquè un 81% del darrer salari s'acostava als ingressos recurrents, i si les coses es complicaven hi havia la família al costat. Però ara la pensió s'allunya del salari, els interessos de productes financers són molt baixos, l'habitatge s'ha devaluat i la família, amb una fertilitat tan baixa, que és de l'1,3, és un concepte eteri.

Sí, ha de reflexionar sobre l'estil de vida que voldrà portar. Si en jubilar-se, a banda de tenir cobertes les necessitats bàsiques, vol tenir prou per anar dos cops al cinema al mes, o al restaurant, viatjar, etcètera, en funció d'això ha de calcular els seus ingressos, tot coneixent la pensió pública. Ha de cobrir la diferència, però no pas en funció de rebaixes fiscals. De tota manera, val a dir que no és fàcil convèncer el públic que ha de fer un canvi d'actitud i pensar més en l'estalvi de llarga durada que invertir a curt termini, en dipòsits. Perquè es produeixi aquest canvi, pot ajudar la decisió del govern d'informar els més grans de 50 anys de quina serà la seva pensió.

La principal és ajudar qui no estalvia a generar estalvi amb la finalitat de cobrir la seva jubilació. A més a més, també a través de l'estalvi, els bancs i les asseguradores poden donar resposta a les incidències de salut.

Per la nostra banda, farem tot el possible perquè productes com els PIAS o les rendes vitalícies tinguin un desenvolupament molt més gran del que tenen actualment.