Santiago
Niño-Becerra
“El meu missatge no és negatiu sinó realista, i el temps m'ha donat la raó”
a les facultats no estimula el pensament crític
Explica la història, que Abraham Lincoln es va deixar la seva característica barba després de rebre la carta d'una petita admiradora que no acabava de veure que el seu rostre imberbe als rètols electorals reforcés gaire el seu missatge polític. Sense bigoti, ni pèls sota el llavi inferior que amaguessin la cara però amb un potent reforç pilós subratllant el mentó, el contundent aspecte del president dels Estats Units va sintonitzar millor amb la seva oratòria en benefici de la seva credibilitat. De la mateixa manera, l'aspecte de Santiago Niño-Becerra, que en certa manera recorda el del llegendari líder republicà, segurament ha ajudat al reconeixement mediàtic de l'economista, malgrat o gràcies a la multiplicació de modernes barbes poblades entre les generacions joves.
Però Niño-Becerra no al·ludeix a la seva barba quan analitza les raons del seu èxit. “Penso que si he sintonitzat amb la gent és perquè parlo amb un llenguatge proper i desproveït d'intencions polítiques o comercials”, assegura. I això que ha rebut invitacions d'anunciants que volien vincular el seu producte a la seva persona, però les ha rebutjat. Com tampoc no té ambicions o servituds polítiques.
Per això és rebel·la quan se li pregunta si també hi ha ajudat l'innegable atractiu mediàtic del seu missatge apocalíptic: “El meu discurs no és negatiu, bàsicament és molt realista: el 2010 vaig dir que arribaríem al 26% d'atur i hi hem arribat. Una altra cosa és que sempre hagi dit coses que entraven en conflicte amb el que deien els polítics.” Niño-Becerra recorda aquí els brots verds d'Elena Salgado o les “llums al final del túnel” i les “espurnes de recuperació” que han vist altres responsables del govern. “Jo sempre he negat aquestes històries perquè veia que arrossegàvem un deute brutal i per molts altres factors… i el temps ha acabat per donar-me la raó.”
Quan Niño-Becerra va escriure El crash del 2010, ja gaudia d'una certa fama gràcies als seus articles profètics en publicacions com ara Dossier Econòmic, i el portal digital La Carta de la Bolsa. “El boca-orella i la distribució dels meus articles a través de les xarxes socials van fer que la gent em conegués”, afirma.
Actualment té 68.700 seguidors a Twitter, xarxa en què es mostra molt actiu i en què ha superat els límits dels 140 caràcters amb l'invent de les piulades correlatives que enumera com si fossin capítols.
Els seus articles mensuals a L'Econòmic són uns dels més llegits de la publicació, i les seves intervencions regulars en programes televisius i radiofònics ajuden a alimentar les audiències. “L'economia desperta molt d'interès i és normal perquè les coses no estan bé”, justifica Santiago Niño-Becerra, que s'ha convertit en una part de l'star-system dels economistes mediàtics i en tota una garantia d'èxit per als organitzadors de conferències; les seves xerrades s'omplen de gom a gom.
“La gent em reconeix pel carrer i m'atura per felicitar-me o fer-me una fotografia. Si la gent és educada i correcta no és quelcom que em molesti, però em faig creus del que ha de suposar per a George Clooney o Brad Pitt; deu ser aclaparador!”, diu.
Però aquest suposat boom de l'economia en la societat dels nostres dies no té una traducció clara en un augment de l'esperit crític dels ciutadans. Segons ho veu Santiago Niño-Becerra, la gent hauria de demanar explicacions a la classe política dirigent que llança missatges amb una clara vocació electoral i que no aguanten un repàs de l'hemeroteca: “Tothom vol estar més informat d'economia però tolera força bé que allò que els polítics diuen mai acabi passant, perquè no veig que la majoria reclami per les promeses incomplertes: vostè va dir això i ha acabat passant això”, diu.
En aquest mateix sentit, el professor s'alinea amb els estudiants d'economia de tot el món que fa uns dies van subscriure un manifest a favor d'una formació de l'economia més humanista que no relegui assignatures com ara història de l'economia: “He estat professor d'història i no puc estar més d'acord amb aquesta apreciació. El coneixement del nostre passat econòmic i polític ens fa persones més crítiques i també més incòmodes per al poder perquè podem fer preguntes incòmodes.”
Doncs aquí va una pregunta incòmoda per a l'autor d'El crash del 2010 ara que els indicadors donen senyals de millora: s'està recuperant l'economia? Però Niño-Becerra respon amb una reformulació de la qüestió: “Si la pregunta és si estem en el procés per tornar a la situació del 2006, la resposta és que no, perquè mai més tornarem a viure una època similar. Però si el que es vol dir és que estem entrant en una fase d'estabilitat, aleshores, sí, estem sortint de la crisi.”
L'economista insisteix que, a diferència de la crisi sistèmica dels anys 30, que es va superar per entrar en una època superior, ara ens espera una pèrdua del benestar.
Quines esperances té de veure un canvi econòmic?
Arcadi Oliveres“El nou model suposarà cosas lletges per a les quals no estem preparats: atur estructural molt elevat, rendes mitjanes menors, protecció social disminuïda, pagament per serveis que sortien dels impostos...”
