Estiu de mal temps a Europa i en la seva economia
Potser hem estat massa ocupats amb l'afer Pujol i amb tots els derivats del 9-N per haver-nos adonat de les borrasques que, insistentment, han planat sobre Europa aquest estiu. Pot tenir certa justificació que l'impacte de les confessions d'una personalitat tan rellevant –o de les potser sobreestimades expectatives del que pot passar i passar-nos a partir del suposadament màgic 9 de novembre– amaguin les tempestes efectives caigudes últimament sobre la nostra economia, l'europea; però l'escàs interès i debat que han atret és, com a mínim, paradoxal.
En el futur serem una autonomia espremuda, una regió solidària o un estat sobirà com els altres, que és ben poc -el que sigui-, però el que segur que serem i continuarem sent és una petita part d'Europa, més rellevant o més irrellevant, però profundament immersa en aquesta vella part del món. Si acceptem això, i prou que veig que en el país hi ha un cert corrent “tantsemenfotista” en relació amb la UE i encara més amb relació a la Unió Monetària, també hem d'acceptar que el que ha passat aquest estiu a Europa ha estat més important per a les nostres perspectives de benestar i prosperitat que els nostres petits afers interns.
Políticament, l'afer ucraïnès és per a Europa una feridora constatació de la seva irrellevància com a ens polític en l'esfera internacional, i consegüentment, també en el tauler econòmic global. Un acostament a Ucraïna naïf i mal calculat ha degenerat en la perillosa crisi actual i en unes sancions que estan fent mal a la convalescent -i ara en recaiguda- economia europea. A més, els conflictes a Israel-Palestina, Líbia, Síria-Líban, Iraq, etc., són un altre exemple que no hi ha una política exterior comuna, un reflex més de la manca d'institucionalització política que hi ha a Europa. I tot això, recentment sortits del trist paper d'estrassa que el continent ha fet en la que hauria de ser la seva màxima expressió democràtica: les eleccions europees; una participació vergonyosa i uns resultats clarament descriptius de l'estat d'ànim dels ciutadans, que només han tingut un efecte: dilacions incomprensibles per al nomenament d'uns alts càrrecs europeus de sèrie B.
Paral·lelament a aquests fracassos polítics, les noves dades econòmiques conegudes aquestes últimes setmanes reflecteixen que les tres principals economies de la zona euro (Alemanya, França i Itàlia), en conjunt 2/3 del PIB, s'han tornat a estancar i han dificultat la nostra tendríssima recuperació. Tot això, amb fortes pressions deflacionistes derivades del, per altra banda, necessari desendeutament i, per tant, insinuant una perillosa japonització. Aquestes dades han despertat l'estèril i usualment partidista debat sobre l'austeritat que s'assimila a una imposició alemanya. Estèril, primer perquè parlem d'una austeritat ben relativa (en conjunt, els governs dels països de l'euro encara gasten un 15% més del que ingressen) i, segon, perquè en el brogit d'aquesta simplificació s'obliden els dèficits estructurals de què som objecte i que no se solucionen amb purs estímuls a la demanda.
París i Roma.
També a final d'agost el president del BCE ens va donar una altra prova de ser dels pocs líders continentals amb una notable lucidesa. Tot reiterant que estava disposat a implementar les mesures monetàries no convencionals de compres d'actius –una expansió monetària en definitiva i que acaba de confirmar aquest dijous afegint-hi la rebaixa de tipus al 0,05%-, propugnava que caldria complementar-la amb una expansió fiscal dels països com Alemanya, que encara se la poden permetre sense sacrificar l'equilibri dels comptes públics i amb un ambiciós pla de reformes en els perifèrics ampliats (PIGS més França), especialment contra l'atur.
Poc creixement europeu.
Gual observa que el menor creixement europeu permanent en relació amb els Estats Units es fonamenta en menys ocupació i menys productivitat. Es treballa menys, tot i sent menys productius com a paradoxa del continent. I que aquesta menor eficiència de l'economia europea no es basa ni en el nostre model socioeconòmic (més inclinat a prestacions socials) ni en l'euro i les seves repercussions, sinó en la “fragmentació” econòmica derivada de la política. És a dir, ens manca, tant en economia com en política, més integració per ser més competitius. Exactament al contrari dels vents que bufen en una gran part d'Europa i potser també a casa nostra.
