Els parlaments europeu i ucraïnès han ratificat aquesta setmana l'Acord d'Associació entre la Unió Europea i Ucraïna, l'origen del conflicte a aquest país perquè l'anterior govern es va fer enrere pressionat pels russos, amb el resultat que els europeus van atiar un cop d'estat que va triomfar. Entremig, Rússia es va annexionar Crimea, i en defensa de l'statu quo anterior la UE va aplicar el març de sancions consistents en la congelació d'actius de 21 dirigents d'Ucraïna i Rússia i la prohibició de la seva entrada a territori comunitari.

El govern de Vladimir Putin va trigar a contraatacar. No ho va fer fins al 6 d'agost, una setmana després que la UE acordés imposar sancions econòmiques a Rússia pel seu suport a les províncies secessionistes de l'est d'Ucraïna. Els 28 van restringir als bancs estatals russos l'accés als mercats de capital europeus i van embargar l'exportació a Rússia d'armament, béns de doble ús civil i militar, i tecnologia sensible, inclòs el sector energètic. La resposta russa va ser prohibir durant un any la importació de productes agraris de la UE i l'avís de Putin que podria ampliar la prohibició a altres importacions. Amenaces que es pensarà dues vegades abans de dur-les a la pràctica, ja que les sancions agrícoles van enfonsar els preus a Europa per excés d'oferta, però a la vegada van encarir els preus de venda al mercat rus de productes com la carn, que com a alternativa es compra a països com Bielorússia, la Xina i el Brasil.

Aquesta dependència de les importacions d'Europa va fer que Putin assegurés que només s'adoptaran més represàlies “si corresponen als interessos de l'economia russa”, l'endemà que un conseller del Kremlin va avisar que es podrien restringir les importacions d'automòbils i articles de consum com la roba i prohibir a les companyies aèries europees passar per l'espai aeri rus. Una mostra que les amenaces de Putin no són gaire més que propaganda de cara a la galeria és que no ha decretat una represàlia que faria molt mal: la prohibició d'exportacions de gas i petroli a la UE. Estònia, Finlàndia i Lituània depenen gairebé exclusivament del gas rus, Alemanya hi importa el 24% del que consumeix i Rússia és el tercer proveïdor de petroli d'Espanya, però l'economia russa és prou feble per arriscar-se a renunciar a aquests ingressos, malgrat que al març es va firmar finalment l'acord per subministrar gas a la Xina.

La debilitat de Putin queda palesa per la manca de reacció que hi ha hagut davant l'últim paquet de sancions aprovat per la UE l'11 de setembre, que inclouen la prohibició de finançament en els mercats de capitals europeus per a les petrolieres Rosneft, Transneftev i Gazprom i per a tres companyies russes de fabricació d'helicòpters, tancs i avions de combat.

A la part europea passa més o menys el mateix. Quan es van anunciar els embargaments agraris, la majoria dels estats es van mostrar favorables a no aprovar noves mesures de represàlia mentre no es conegués l'impacte exacte de les sancions, i el que més els preocupava era assegurar-se que el pressupost comunitari indemnitzaria els productors. I Finlàndia va demanar que se suspengués l'aplicació del tercer paquet de sancions, “no per interessos comercials” sinó per no posar en perill un alto el foc.

Aquestes cauteles s'entenen si es miren les exportacions de la UE. Rússia és el seu tercer mercat més important de productes agraris, però només representen el 10% del que s'hi ven. Dels 213.200 milions d'euros que la UE va exportar a Rússia el 2012, un 50% eren maquinària i transport; un 22%, productes manufacturats i un 16%, productes químics. Els governs són molt conscients que les sancions perjudiquen Rússia, però també l'economia europea: es calcula que el paquet de juliol pot fer caure un 4% el PIB rus de 2015, però que també restaria dècimes a un creixement europeu que està en mínims, amb un cost per aquest any de 40.000 milions d'euros, segons els números de la Comissió Europea. I el govern alemany, un dels que més van instigar la revolta ucraïnesa, ha reconegut que la seva posició en aquest conflicte afecta 6.000 companyies alemanyes que mantenen negocis amb Rússia, posant en perill, segons l'esquerra, 25.000 llocs de treball.

En aquest context, Alejandro Alcaraz, opina que la guerra de sancions “és més aviat una guerra dialèctica. Costa de veure que hi hagi un risc real que Rússia es replegui del seu negoci occidental, i que les sancions europees vagin molt més enllà del que cal per quedar bé”.