“Joe, demà no tornis!”
Per si les notícies econòmiques gens encoratjadores que ens arriben de les principals capitals europees no ho fossin prou, unes dosis de més pessimisme europeu en boca d'un dels principals empresaris catalans ens poden acabar d'abatre. “No hi ha rés a fer!”, ens proclama Víctor Grífols. Es refereix tant a una pretesa recuperació de la productivitat i competitivitat a Europa com al dramàtic atur espanyol i, per suposat, català. “Està enquistat en un model econòmic rígid”, ens diu contundentment. “Als Estats Units, a l'absentista se li diu: «Joe, demà no tornis».”
Fa dies -potser setmanes o mesos- que hi ha excepcionalitat informativa i en la gestió pública. El govern català està ben centrat -en exclusiva?- en el procés polític, que passa per sobre de tota la resta. El govern espanyol, cofoi, estava preparant l'informe final de resultats i víctimes que l'havia de portar a les municipals amb bones possibilitats, i ara és el refredament -o glaciació?- de l'economia europea, que ha vingut just a xafar-li la guitarra i, de passada, la credibilitat dels pressupostos per al 2015.
Tant de bo que estiguem equivocats, però els intuïm a tots de braços plegats sense cap intenció de fer més política econòmica, a l'espera de les urnes, qualsevol que aquestes siguin. No és exactament el que més cal fer en els temps tempestuosos que vivim.
En aquest estat de quasi paràlisi, i com a reacció d'evasió mental, uns apunts dispersos i recents:
Grífols.
El repte de Hong Kong.
No s'ho pensava pas Martin Lee, durant dècades infructuós cap de l'oposició democràtica a Hong Kong, que acabaria donant suport a uns nois imberbes però decidits i valents que amenacen la falsa tranquil·litat imposada pel règim totalitari que domina el nou gegant econòmic. Són nois i noies que aconsegueixen espantar els inversors del tercer centre financer més important del món (després de Nova York i Londres i al davant de Singapur) i que fins ara es tapaven els ulls i el nas davant l'immobilisme xinés. Perquè si s'espanten els inversors és que progressen en les seves reivindicacions.
Dan Ariely.
El “risc de la longevitat” és cada cop més important –diu Ariely- i si no volem veure una fallida col·lectiva amb plena incapacitat per finançar-nos les nostres llarguíssimes velleses, cal que ens forcin a estalviar, i força. Ai el consum i el creixement!
Finances de fum i desigualtat.
Protecció de l'inversor.
No se si és el pessimisme de Grífols, la irracionalitat d'Ariely o la desesperació dels estudiants xinesos de Hong Kong, el que ens porta a tenir tan poca fe. Potser hauríem de fer com els governs i n'hauríem de tenir massa.