editorial
Fons sobirans per a països emergents
Els segles XIX i el XX, les principals potències europees van llançar-se a conquerir el món a la recerca de les matèries primeres necessàries per alimentar la població i també la seva indústria. Aquest panorama va portar a un sistema de colonització, és a dir, els països més forts del Vell Continent controlaven -bé diplomàticament, econòmicament o amb exèrcits- els països asiàtics i africans. Ara les relacions internacionals han canviat molt. I la generació de riquesa en sentit ampli també. El panorama internacional ha fet un tomb tan gran que molts països, sobretot del continent asiàtic, destinen ingents quantitats de diner i recursos econòmics per aconseguir controlar béns i empreses d'Europa i d'altres zones denominades emergents que sembla que ara són ells, els colons.
Així, ens trobem que països de l'Orient Mitjà, la Xina, Rússia o Noruega destinen fortes inversions a Europa, a través de bons sobirans. Però en els darrers dos anys s'ha observat que els beneficis dels petrodòlars es tradueixen en inversions que van directament a la compra d'interessos, empreses i infraestructures situades bàsicament a Llatinoamèrica i Àfrica per assegurar una bona rendibilitat a llarg termini. Una dada que expliquem en l'article que obre la publicació aquesta setmana és que aquests fons sobirans s'han doblat en els darrer set anys de la crisi. De fet, estaríem parlant de 84 fons que mouen uns 6 bilions de dòlars. La seva destinació ha estat la Xina, l'Índia o els EUA, però també, cada vegada més, els països emergents. El 2011 van venir molts a Europa, i l'Estat espanyols va rebre més recursos que el Regne Unit, França o Alemanya per separat.
El principal problema dels fons sobirans, que són públics, i per tant vinculats als països d'origen, és que sovint no acaben de ser transparents, perquè molts d'aquests estats són de dubtosa tradició democràtica.
Dissenyar l'oficina per retenir talent
L'organització del lloc de treball no sempre concita l'interès que es mereix de la direcció de l'empresa, i la prova més evident és que les decisions que es prenen en aquest sentit solen recaure en persones no indicades per a aquestes tasques. El resultat és que la distribució del domini laboral, les condicions i les seves característiques no acaben responent a les necessitats reals dels treballadors. Es repliquen fórmules d'altres èpoques quan els requeriments de la nova economia són uns altres. També és cert que no hi ha gaires evidències sobre com fer front a aquest repte; ens manca coneixement.
Per això cal saludar la realització d'estudis com el que l'hospital de Sant Joan de Déu i el dissenyador Oriol Ventura han dut a terme per proporcionar una mica de llum a aquest tema. Segurament la paraula clau és polivalència. La complexitat de rols i necessitats professionals és tal que o posem rodes als mobles d'oficina per poder-los moure en funció dels requeriments de cada moment o dissenyem un espai prou dinàmic perquè sigui alhora social i privat, i obert i hermètic. És difícil saber en quina mesura unes dependències ben organitzades poden influir en la productivitat i implicació dels qui hi treballen, però sí que pot ser un factor de retenció de talent, i aquest és i serà una de les grans fonts de preocupació de les empreses.
