Després d'uns anys d'excessos, d'una oferta que superava amb escreix la, per altra banda, gran demanda, les matèries primeres, del petroli a la soja, tot passant per l'acer o l'or, aterren a la realitat de l'ajustament, un 42% respecte dels preus que hiu havia fa uns quatre anys.

Hi ha hagut tot un plec de condicions per explicar aquest final d'allò que els experts anomenaven un supercicle. La Xina ja no és tan voraç en el consum d'acer, coure, petroli i altres commodities per nodrir el seu creixement, al qual ara posa un cert fre; l'Aràbia Saudita juga contra mercat fent caure els preus, per frenar l'emergent petroli no convencional, fracking, dels EUA, i el preu del cereal ja no està condicionat per l'especulació al voltant dels biocombustibles.

L'inici del relat del supercicle, el professor de finances internacionals d'Eada, Ramon Alfonso, el localitza “als anys noranta, per arribar a gairebé inflar una bombolla entre els anys 2003 i 2007 i arribar al seu pic l'agost del 2008, just abans de la caiguda de Lehman Brothers, quan les matèries primeres sofreixen la seva primera correcció.” Com afegeix, “aleshores algunes commodities van patir correccions de fins a un 50%, però va haver-hi un rebot i els preus es van recuperar, i va arribar a una altra caiguda en el darrer trimestre del 2014, ben palesa en els preus del petroli, el coure o l'or.”

Als noranta, tots els BRIC (Brasil, Rússia, Índia i Xina) van fer un gran esforç de posada al dia en infraestructures (carreteres, ports, xarxa ferroviària, etc.), que, a banda d'augmentar la seva demanda, va determinar que aquests països fessin grans inversions en indústria pesant, com la de l'acer, cosa que encara va engrandir la demanda. Alfonso explica: “Hi havia molta indústria instal·lada que, un cop arrenca l'activitat, ja no és tan evident tancar-la un cop ja estan fetes les carreteres i els ports.” La sobreoferta que es va generar en coure i acer en forma de producte acabat “va forçar moltes indústries a vendre a preus molt més baixos”.

Ara hem tornar a la normalitat, en què l'actor principal, la Xina, ja no compra de forma compulsiva matèria primera a Austràlia, el Brasil o estats africans per assegurar-se un flux de matèria primera. I potser hem iniciat, com interpreta Ramon Alfonso, “un nou cicle, de preus ajustats, que podria durar deu anys”.

El mesurador més fiable de les cotitzacions de les matèries primeres, l'índex CRB de Bloomberg, que el componen 19 commodities, ens ho diu ben clar: si l'abril del 2011 estàvem a 370, ara estem en 220. Si l'índex cau, com ens explica Jaume Puig, director de GVC Gaesco, “no ha estat pas perquè hagi caigut la demanda, ja que ara és la mateixa que la del 2011, sinó per l'excés d'oferta: va arribar a haver-hi tanta explotació, pous de petroli o mines, que l'oferta va créixer molt més que la demanda”. És el cas del mineral de ferro, ara a 58,5 euros per tona, quan s'havia enfilat fins als 192 euros. El primer exportador del món, Austràlia, en venia tones i tones a la Xina, destinació de bona part dels 427 milions de tones mètriques que exportava el gegant d'Oceania. Es va entrar en un cercle viciós, com diu Puig, “en què les mineres, tot veient aquests preus tan alts, van augmentar la producció, van esprémer les capacitats extractives fins arribar, el 2013, a unes exportacions de 613 milions de tones, un 43,5% més”. Així s'ha arribat a un col·lapse que el que demana és un ajustament de l'oferta.

A banda del factor purament industrial, hi ha el vessant financer. En els mercats de commodities, “els intermediaris, els traders, acostumen a expandir la tendència, és a dir, quan els preus comencen a pujar, materialitzen molts contractes, de forma desproporcionada i, a l'inrevés, quan els preus comencen a baixar, venen també de forma forassenyada”. Una actitud ben simple, la del trader de matèries primeres, que explica que en aquests mercats es puguin comprar en un dia 20 vegades més del que la demanda consumeix. En aquest sentit s'expressa Antonia Conde, responsable de Gestió d'Actius de Renta 4 Banco, que afirma que “els mercats de matèries primeres sobrereaccionen molt, perquè l'inversor no té tota la informació a disposar.” Posa com a exemple els mercats agrícoles, on, a banda del factor climatològic, que fa oscil·lar el preu, hi influeixen factors com ara el canvi de dieta als països emergents, on ara les seves classes mitjanes demanen més cereal i carn, i, és clar, per garantir el subministrament de proteïnes, el bestiar ha d'estar ben alimentat amb farratges. Albert Grau també ens remet la importància dels capricis del clima, i recorda com les sequeres als EUA dels anys 2011/12 van estroncar les expectatives del preu del blat de moro, que en canvi va experimentar una revifalla considerable l'any 2013, de bones collites.

I, és clar, les tremolors dels mercats de matèries primeres s'encomanen a la renda variable. Hem vist des de principis d'any com trontollava la cotització de valors d'identitat minera tradicionalment sòlids: Arcelor Mittal, Anglo American, Glencore o Boliden. Albert Grau, assessor financer d'Argenta Patrimonios, ho explica: “Empreses que tenen el seu core bussines en relació amb l'extracció de productes, de commodities, pateixen, i per a l'inversor ja no és el mateix invertir en una biotecnològica que en petrolieres com ara BP o Shell, que han vist augmentar el risc per la caiguda del preu del barril, combinat amb un dòlar fort.” Petrolieres com ara Exxon han deixat ben decebuts els mercats, en haver de renunciar a plans d'inversions per valor de 6.000 milions de dòlars. Val a dir que en els temps d'eufòria, els mercats ja descomptaven que les vaques no sempre estarien grasses i ja descomptaven una certa baixada en la cotització. Tanmateix, “com que la caiguda dels preus de matèries primeres ha estat tan radical, les baixades en la cotització han estat més pronunciades del previst”, diu Jaume Puig.

Cert, les matèries primeres enguany han caigut a mínims del últims dotze anys, però potser no hem de caure en el fatalisme. Antonia Conde, de Renta 4 Banco, accepta que “hi ha hagut correccions fortes, sí, sobretot en les commodities industrials i energètiques, però el que cal tenir en compte és que el creixement global és positiu aquest 2015”. I afegeix: “Si bé és cert que la demanda de la Xina i altres grans economies emergents s'ha moderat, no podem pensar que aquests països deixaran de comprar.”

El sentit oportunista, l'inversor mai no l'ha de perdre. Conde ja ho diu: “Hem de tenir en compte que qualsevol caiguda en el preu s'ha de saber veure com una possibilitat d'inversió. En el cas del petroli, imprescindible per al creixement econòmic, ningú no creu que cotitzi a preus baixos durant gaire temps, i més quan es tracta de combatre la inflació.”

L'inversor es pot preguntar si, al capdavall, tenir a la cartera commodities paga la pena. Per Albert Grau, “sempre és bo mirar que a la cartera hi hagi matèries primeres, però amb el benentès que és per a inversors que vulguin arriscar, i que tinguin prou coneixement d'aquests mercats”. Antonia Conde, que no atorgaria més d'un 10% de la cartera a les matèries primeres, avisa l'hipotètic inversor que s'assessori bé quan compri a futur, “per no endur-se sorpreses, i que el futur mantingui el preu actual, spot.”