Augments en discussió
Sindicats i patronals, que negocien el pacte salarial, no es posen d'acord en el percentatge d'increment i en si s'hi han d'incloure clàusules de garanties vinculades a l'evolució dels preus
al PIB és un primer pas en la bona direcció
i afectar el consum
Les patronals i els sindicats majoritaris estan enmig de les negociacions de l'acord per l'ocupació i la negociació col·lectiva, que ha de marcar les bases dels pactes entre treballadors i empresaris en els propers anys. Després de setmanes de converses sense acord i de declaracions que deixaven clar que les posicions estaven encara allunyades, aquesta setmana el president de la CEOE, Joan Rosell, i el secretari general de CCOO, Ignacio Fernández Toxo, han apuntat a un acostament. El primer s'ha declarat “mitjanament optimista” i el segon ha afirmat que les converses s'han desbloquejat. Amb tot, sembla, segons els mateixos protagonistes, que l'acord no serà imminent.
Segons ha transcendit, les dues parts preveuen augments dels salaris. La divergència està en el percentatge. Mentre que la patronal parla d'un màxim del 0,9% de revaloració, CCOO i UGT plantegen pujades de l'1% si el PIB creix per sota del 2%. Reclamen, però, que, si el creixement econòmic passa d'aquest topall, els salaris augmentin un 1,5%. “Incrementar salaris per sota de l'1% és un insult a la intel·ligència i una falta de respecte a la gent”, clama Camil Ros, de la UGT.
Aquesta diferència seria el primer escull que sindicats i patronals han afrontat en les negociacions. L'altre punt de divergència és l'establiment de clàusules de garantia salarial vinculades a l'IPC, que els representants dels treballadors han plantejat com a necessàries i que els empresaris han rebutjat.
IPC o PIB.
Des de CCOO, Juan Carlos Casanovas, en canvi, les defensa, advertint que, si es treuen i els preus pugen, els treballadors tindran una pèrdua de poder adquisitiu i això repercutirà en el consum, un element clau, diu, per acabar de sortir de la crisi.
Altres sindicats no participen en aquestes negociacions, però són rotundament contraris a desvincular l'evolució dels salaris de la dels preus. És el cas de la CGT. Ermengol Gassiot insisteix en què suposaria perdre la garantia que el poder de compra dels treballadors es mantingui i recorda que ha costat molt aconseguir-la en les lluites sindicals.
L'economista Sergi Jiménez recela de les indexacions automàtiques i completes. Segons ell, cal més flexibilitat i podria ser més adequat vincular-los als resultats empresarials. Per la seva banda, el professor d'economia Raül Ramos assegura que la productivitat hauria de ser la variable “clau” per determinar el salari d'un treballador, però reconeix que, de vegades, mesurar-la és complicat. I proposa fórmules que tinguin en compte tant l'evolució dels preus com altres indicadors de la productivitat del conjunt de l'economia o d'una empresa en particular.
Model retributiu intel·ligent
“En els salaris, que constitueixen el factor més determinant del cost productiu, no innovem”, lamenta Ernest Poveda, de la consultora ICSA. Poveda proposa buscar noves fórmules a l'hora de determinar els sous. Un model retributiu intel·ligent, segons ell, hauria d'incloure una part fixa -relacionada amb el preu de mercat-, una variable -segons objectius assolits- i una d'extrasalarials -sovint oblidats, però molt ben considerats per alguns treballadors, diu-. “Indexar els salaris a l'IPC resta competitivitat a una organització”, diu Poveda, que aposta per vincular-los al que aporta cada treballador a una empresa. Segons diu, hi ha eines per mesurar-ho.
