Debat a l'Ate­neu sobre el paga­ment i impa­ga­ment del deute amb la pro­fes­sora Etxe­zar­reta. Llançat a la gola del llop per l'amiga Patrícia Gabancho -ara vice­pre­si­denta pri­mera de l'enti­tat del car­rer de la Canuda-, i sobre­tot per aquesta tendència per­so­nal a deba­tre, dis­cu­tir, pole­mit­zar, de la qual em pene­deixo massa sovint. Estem tan allu­nyats que són més aviat tons i dis­cur­sos inde­pen­dents que no con­flu­ei­xen, que un veri­ta­ble debat. La pro­fes­sora, defen­sant que el deute és impa­ga­ble –el públic?, el pri­vat?, l'exte­rior?– però que per negar-s'hi, cal pri­mer can­viar el sis­tema i crear estruc­tu­res alter­na­ti­ves. Suposo que el que vaig defen­sar era l'ortodòxia o només la lògica: que es pot pagar o impa­gar, però conei­xent i accep­tant-ne les con­seqüències. Uns mesos després de la victòria elec­to­ral de Syriza a Grècia, els nous i ani­mo­sos diri­gents grecs sem­blen encara no saber del tot el que pot pas­sar si no retor­nen el deute però de moment sí que sem­blen haver renun­ciat defi­ni­ti­va­ment a la revo­lució anun­ci­ada. O és pot­ser que mai l'havien pretès fer?

Com en cada con­tesa, elec­ci­ons fins a la sopa. I també com quasi sem­pre, més anècdo­tes, pulles entre can­di­dats i des­qua­li­fi­ca­ci­ons que debat real, pro­gra­mes inno­va­dors i, en gene­ral, volun­tat i deter­mi­nació de ser­vei públic. No con­fon­guem: expli­car que cre­a­rem llocs de tre­ball, o que la pri­o­ri­tat serà eli­mi­nar la pobresa, no és en si mateix un debat polític sinó mera­ment pro­pa­ganda elec­to­ral. La política hau­ria d'expli­car com es farà i com es pagarà. Aques­tes dues coses estan absents de la cam­pa­nya. Com quasi sem­pre. Per exem­ple: el que podria ser una nove­tat d'aques­tes elec­ci­ons, el pro­grama de Podem, és un fiasco com­plet. Anun­cien 215 mesu­res, de
les quals el 80% són tòpics i les altres, anun­cis de des­pesa que no es poden finançar. Pot­ser no és popu­lisme però fan els pos­si­bles perquè s'hi assem­bli. En aques­tes con­di­ci­ons, l'anàlisi apres­sada en la tertúlia resulta força sen­zi­lla.

Em dema­nen, -més embo­lics-, par­ti­ci­par en una taula rodona per apor­tar alguna idea sobre els ajun­ta­ments i l'eco­no­mia en la sor­tida de la crisi. A favor, la dimensió, la pro­xi­mi­tat, el conei­xe­ment de la rea­li­tat, fins i tot una major solvència econòmica en aquesta etapa de recu­pe­ració. En con­tra, esti­rar més el braç que la màniga amb ser­veis que no els cor­res­po­nen, i les temp­ta­ci­ons fra­tri­ci­des i de cor­rup­te­les. Són, és, la política de veri­tat. O la que podem enten­dre.

La con­fiança com a resum del que cal recu­pe­rar i rei­vin­di­car en el sec­tor finan­cer. Això és molt com­par­tit. Molt menys com fer-ho i els can­vis a imple­men­tar per arri­bar-hi. Hem d'apro­fi­tar qual­se­vol ocasió per repe­tir-ho als pro­fes­si­o­nals i als cli­ents de ser­veis finan­cers, i per res­ta­blir els tan neces­sa­ris ponts entre ells, fins i tot fent-nos pesats. En resum, més clare­dat i trans­parència, més pro­fes­si­o­na­li­tat i cul­tura finan­cera, i sobre­tot recu­pe­rar els “deu­res fidu­ci­a­ris” de la banca, que han estat massa vio­lats o almenys incom­plerts en els dar­rers anys.

Aquí, i en gene­ral a tot Europa, només ens en sor­ti­rem fomen­tant l'empre­ne­do­ria i faci­li­tant l'ade­quat finançament de les micro­em­pre­ses. L'OCDE és la més impor­tant impul­sora de l'edu­cació finan­cera de la ciu­ta­da­nia per fomen­tar l'estalvi, les bones deci­si­ons sobre el futur finan­cer i per evi­tar el sobre­en­deu­ta­ment.

Ara, l'OCDE està girant la mirada cap a les pimes i les micro­em­pre­ses, i a l'absència de cul­tura finan­cera de molts empre­ne­dors per fer cos­tat a les bones idees empre­sa­ri­als, i per saber com finançar-les i com por­tar-les a terme. A la seva seu de París, alguns pro­mo­tors de pro­jec­tes d'alfa­be­tit­zació finan­cera ens trobàvem la set­mana pas­sada per treure l'entre­llat de com, tot con­fron­tant i ata­cant aquesta manca de cul­tura finan­cera, es pot donar un cop de mà a l'empre­ne­do­ria. Difícil però en abso­lut impos­si­ble.

Sem­pre ha estat una acti­vi­tat, un con­cepte, una paraula menys­tin­guda, i pot­ser menys­pre­ada en la nos­tra democràcia. I això, ben injus­ta­ment. Per ini­ci­a­tiva de la Cam­bra de Comerç de Bar­ce­lona, aquests dies hem pogut escol­tar i apren­dre d'una repu­tada lob­bista, i tot i això res­pec­ta­ble, en les ins­ti­tu­ci­ons euro­pees. El lobby, regu­lat i trans­pa­rent, ha de ser una acti­vi­tat de millora democràtica.

No estic segur que es vul­gui fomen­tar. Ja seria hora que no només les grans empre­ses afron­tin la “diplomàcia cor­po­ra­tiva”. Pot­ser deno­mi­nant així el lob­bisme ens en sor­ti­rem millor.