A través d'una piulada a la xarxa social Twitter, Margrethe Vestager deixava constància dimarts passat dia 12 de la seva agenda per als pròxims dies. “La setmana que ve seré a Espanya”, deia, i avisava que “en tinc moltes ganes”. És possible que des de llavors més d'un tingui dificultats per agafar el son pensant en la possibilitat de rebre una visita sorpresa d'aquesta danesa de 47 anys i mirada blava.

Vestager ocupa el lloc de més poder dins la Comissió Europea i s'ha convertit en una matagegants des que es va atrevir a perseguir les pràctiques de monopoli de Google i Gazprom. Amb només sis mesos al capdavant de l'oficina de la competència, ha agafat més notorietat de la que va arribar a tenir mai el seu antecessor en el càrrec, Joaquín Almunia.

L'han batejat com la dama de ferro danesa però, diuen els que l'han tractada de prop, l'etiqueta tatcheriana li escau per la seva contundència professional més que no pas per una aspror en les formes ni en el tracte.

Està acostumada a manar des de ben jove, no només perquè es mare de tres criatures i està casada amb un matemàtic, sinó perquè amb menys de 30 anys ja era ministra d'Educació i Relacions amb l'Església. Els seus pares són pastors luterans, cosa que significa que, a l'edat en què molts joves encara no han abandonat la llar familiar, la cadell Vestager ja era la superior jeràrquica dels seus progenitors. “Menja més, que estàs molt prima, Margrethe”; “Mira, mare, et fas molt pesada. Després diràs que nosaltres som insuportables perquè no parem de retallar.” Es podria pensar en una conversa d'aquest estil un diumenge a l'hora de dinar si no fos perquè a Dinamarca les úniques retallades que coneixen són les que feia Michael Laudrup sobre la gesta per driblar els defenses rivals.

El magnetisme de Vestager va més enllà dels despatxos de Brussel·les. La seva figura va ser font d'inspiració per als guionistes de la sèrie Borgen, una trama d'alt contingut polític de l'estil L'ala oest de la Casa Blanca i més afable que la desesperant House of cards.

Vestager va estudiar economia i amb la llicenciatura acabada d'estrenar va entrar com a funcionària al Ministeri de Finances. No va trigar a progressar en els despatxos ministerials i va acabar sent la titular de la cartera d'Economia i, per si no n'hi havia prou, també de la d'Interior.