De la mateixa manera que els tractats europeus no preveuen que una regió d'un estat membre de la Unió Europea pugui segregar-se'n i continuar essent membre de la Unió, l'article 50 del Tractat de la Unió Europea -desprès de la modificació introduïda pel Tractat de Lisboa en vigor des de desembre de 2009- permet per primer cop a la història de la integració europea que un Estat membre pugui deixar de pertànyer a la Unió.

És en base a aquesta possibilitat que el premier britànic David Cameron va prometre al gener de 2013 (vegeu el meu article a l'Econòmic de 19 de gener 2013: Els referèndums del Regne Unit i d'Escòcia i la UE) que si al 2015 guanyava les eleccions convocaria un referèndum sobre la permanència del Regne Unit a la UE al 2016 o al 2017. Com que el partit conservador de Cameron va guanyar per majoria absoluta (326 escons) les eleccions del passat 7 de maig ha començat a especular-se com el Sr. Cameron complirà la seva promesa electoral de renegociar amb Brussel·les i de quina manera un eventual resultat de sortida, el que ja es denomina BREXIT (abreviació similar a la de GREXIT utilitzada per una eventual sortida de Grècia: amb la paraula sortida en anglès) podria ser possible i quins resultats produiria.

El Regne Unit no ha sigut mai un bon alumne entre els països que participen en la integració europea. Quan el procés integrador va començar al 1951 amb el tractat CECA Londres va refusar de participar-hi, i encara que el premier conservador Macmillan i el laborista Wilson van intentar rectificar i van demanar l'ingrés, van topar amb vetos del general de Gaulle el 1963 i 1967. A la fi el premier conservador Edward Heath va aconseguir que el Regne Unit fos acceptat com a membre de la llavors Comunitat Econòmica Europea (junt amb Dinamarca i Irlanda) a partir de l'1 de gener de 1973, però substituït a la presidència del govern pel laborista Wilson, ja el 1975 es va plantejar un primer referèndum de permanència a la Comunitat en què va guanyar l'opció de permanència per un contundent 67%.

Quan la conservadora Thatcher va arribar al 10 de Dowing Street van començar la batalla per reduir la contribució britànica a les finances comunitàries, en què la insolidaritat de Londres sota l'expressió “I want my money back” va determinar que al 1984 s'establís el check britànic per reduir el desequilibri entre el que Londres aportava a Brussel·les i el que rebia en forma de fons i inversions europees al Regne Unit. El conservador Major va aconseguir que el Regne Unit quedés fora de l'euro quan es va fer el Tractat de Maastricht pel qual, entre altres coses, es posava en marxa la Unió Econòmica i Monetària, i en les etapes laboristes de Blair i Brown els anglesos han aconseguit quedar fora de l'espai Schengen o no entrar en els acords per superar la crisi financera dels últims temps.

Gran Bretanya està, per tot això, en una segona velocitat d'integració a Europa i ara Cameron pretén que Brussel·les accepti canvis respecte a la participació de Londres en la UE abans de fer el referèndum de permanència que va prometre de fer.

Es molt difícil que Londres pugui obtenir concessions perquè per canviar els tractats europeus necessita aconseguir la ratificació dels ara 28 estats membres de la UE i perquè l'opinió publica d'alguns dels estats membres no veuria malament que els anglesos marxessin.