El mapa econòmic sobre el creixement interanual 2014-2015 del PIB de les regions administratives de l'Estat espanyol que pot dibuixar-se a partir de les xifres elaborades per l'agència Airef, amb seu a Madrid, és molt semblant al mapa polític dels Països Catalans. Les regions que tenen taxes de creixement superiors a la mitjana espanyola són el País Valencià, Catalunya i les Balears. Aquest mapa és el del sistema urbà mediterrani de 1700 (i de després, fins a 1900) definit per un analista com David Ringrose. Als anys trenta, des de Kiel, Romà Perpinyà i Grau, un dels economistes acadèmics catalans més destacats del segle XX, descobrirà les similituds de les economies d'aquesta àrea. Als anys setanta, en una exposició presentada a Berlín, s'explicava que, a desgrat de l'emigració a Amèrica, a Austràlia i al nord d'Àfrica, els 3,8 milions d'habitants dels Països Catalans del 1900 eren 4,1 el 1910, 4,4 el 1920, 5,1 el 1930, 5,4 el 1940, 5,9 el 1950, 6,8 el 1960, 9,1 el 1970, i 10,1 el 1975.

Aquest creixement era causat per un conjunt de forces dinàmiques endògenes, car, a l'àrea catalana, la inversió publica hi era escassa. En aquells anys, als Països Catalans només hi havia 2,4 km de carretera per 1.000 habitants (a la Catalunya francesa, 14,8; a Andorra, 8,8). I, només 5,1 llits d'hospital per 1.000 habitants (a la Catalunya francesa, 14,2)

Al segle XXI, just abans de la crisi financera, el mapa del creixement econòmic continua sent el mateix. Els 10,1 milions d'habitants dels Països Catalans del 1975 eren, el 2006, 12,5. El creixement entre 1986 i 2006 havia estat del 20,6%. La inversió pública continuava sent baixa, però. El 2005, per fi, el BBVA, una organització poc sospitosa de pancatalanisme, va donar a conèixer el seu càlcul sobre les balances fiscals interregionals a l'Estat espanyol. La regions que, el 2005, tenien més dèficit fiscals eren: Catalunya, amb 14.807 milers d'euros, la regió de Madrid, amb 8.911; el País Valencià, amb 5.575; les Balears, amb 3.190, i Múrcia, amb 499. El cas de Madrid és treure diners d'una butxaca per posar-los en una altra butxaca de la mateixa americana. El mapa de les altres regions amb dèficits fiscals és exactament el mapa dels Països Catalans, o de l'Euram, com es vulgui. Si s'hi inclou Múrcia és el mapa del sistema urbà mediterrani del s. XVIII.

Com que sabem perfectament que la manca d'inversió pública és un fre per al creixement econòmic, la pregunta és: ¿ com pot ser que l'àrea més deficitària d'inversió publica de l'Estat espanyol, que és l'àrea catalano-valenciano-balear, sigui l'àrea que ha crescut més? O, dit d'una altra manera: quin seria el seu creixement, si, seguint Joan B. Casas i Patrícia Crespo, i l'Institut Ignasi Villalonga, l'Euram passés de perifèria a centre?

La manca d'inversió pública als Països Catalans del 2005, però, pot canviar a partir de les eleccions municipals i autonòmiques del 24 de maig del 2015. El mapa que sembla que es pot dibuixar és un mapa on, per primera vegada, no té, enlloc, majories absolutes, el partit partidari de la fragmentació/esmicolament del món català.

Les noves majories que es poden formar tindran com a objectiu la cohesió social i econòmica, i el creixement de la instrucció i l'ocupació. Ara, no parteixen de zero, car, des de 1901-1917 hi ha hagut diversos intents de racionalitzar les opcions polítiques de catalans, valencians i mallorquins.