“El paper de França ha estat acostar posicions, respectar el poble grec, però també les altres nacions que integren la zona euro”, explicava ahir, a tall de balanç, el president francès, François Hollande. A partir d'una barreja de l'amistat històrica entre París i Atenes, la creença en una UE guiada per les regles però també per la solidaritat, i la confiança íntima que sempre es pot acabar arribant a acords, Hollande ha estat durant les darreres setmanes el líder europeu més pròxim al primer ministre grec, Alexis Tsipras. En la reunió de fa una setmana amb la cancellera alemanya, Angela Merkel, posterior al referèndum grec, Hollande va saber que Berlín considerava seriosament el Grexit si Atenes no acceptava la seva proposta.

La protecció francesa envers el govern grec, escenificada fins aleshores en crides al respecte pel referèndum i en mostres de confiança a trobar un acord, va assolir llavors un nou nivell. Diversos alts funcionaris del Ministeri de Finances francès van assessorar els tècnics del govern hel·lè per presentar una nova proposta que convencés la resta de líders europeus, i en especial Merkel. Divendres Atenes entregava l'esborrany, qualificat per Hollande com a “seriós i creïble”, i les primeres informacions de Brussel·les assenyalaven que podia haver-hi fumata blanca ja dissabte. Res més lluny de la realitat.

Aquella mateixa nit Alemanya deixava anar la bomba d'una possible sortida temporal grega de la zona euro, i obligava els tècnics francesos i grecs a podar encara més, i contra rellotge, l'acord per convèncer els creditors del bloc dur de la zona euro. Al bell mig de la confrontació entre Merkel i Tsipras, el joc d'equilibrisme polític d'Hollande va arribar a les màximes cotes. No humiliar Atenes i respectar el vot del poble grec, no trencar l'eix francoalemany, ja malmès durant el transcurs de les negociacions. L'aliança entre els dos estats, sumada a la intransigència alemanya i al risc d'un Grexit imminent, va pesar més. “Calia preservar la relació francoalemanya; sense aquesta solidesa, que no impedeix que hi pugui haver diferències, no hi pot haver acord”,
va reconèixer ahir.

La intensa implicació d'Hollande, situant-se en un rol de frontissa entre nord i sud d'Europa que no havia sabut assolir des que va arribar a l'Elisi el 2012, ha enfortit la seva posició. Tant a Brussel·les com a França, on la determinació de la seva actuació ha limitat la contestació política a un xiuxiueig. No és poca cosa per a un president acostumat a rebre cops. Però aquesta vegada la resta de partits jugaven amb bales de fogueig. El seu lideratge compromès amb Grècia ha deixat poca munició per a la resta de formacions, fins al punt que el cap de l'oposició, Nicolas Sarkozy, va començar criticant-lo per no mostrar més unió amb Merkel, i va acabar reculant davant la desacomplexada inclinació de Berlín per consumar la sortida de Grècia.

El compromís final ha estat un alleugeriment per als dos partits majoritaris, que patien perquè una sortida grega de la moneda única enfortís encara més la retòrica antieuropeista del Front National. Tot i això, la duresa de l'acord definitiu, més exigent amb el govern de Tsipras que la proposta refusada en referèndum, va ser utilitzada per la líder del partit d'ultradreta, Marine Le Pen, per atacar el paper d'una UE “sota hegemonia alemanya”. “França buscava aquest acord, el volia i vet aquí”, va replicar Hollande, conscient de la imperfecció del pacte, però també dels riscos i del desgast que ha comportat.