La pel·lícula no era nova. Les escenes de periodistes esperant a les portes del Palau de la Generalitat ja s'havien viscut el 14 de gener, quan el president Artur Mas va anunciar es eleccions plebiscitàries. Si aleshores els periodistes que van fer guàrdia a la plaça Sant Jaume i al carrer del Bisbe (on hi ha una porta lateral) van servir-se de cafès per fer-se passar el fred, aquesta vegada van caldre ampolles d'aigua, gelats, Coca-Cola... Si la cosa s'allarga gaire, caldrà computar l'impacte econòmic del procés sobiranista. Per entretenir l'espera, alguns periodistes s'havien endut llibres. Entre aquests, dos títols podrien semblar una metàfora, per bé que d'un significat que a aquella hora de la tarda era encara inescrutable: El camino, de Mikel Santiago; i El fango, de Baltasar Garzón.

Com al gener, molts turistes s'acostaven al cercle de mitjans de comunicació preguntant què és el que passava. També algun dia caldrà calibrar com aquestes cimeres a Sant Jaume han internacionalitzat el sobiranisme. Uns turistes danesos, que semblaven molt ben informats, comentaven que el cas de Catalunya devia ser com el de les Illes Fèroe a Dinamarca. “Però aquí és diferent, oi? Teniu més diners, teniu aquesta ciutat tan bonica i el millor club del món”, deia el pare de família. La Caroline, una noia noruega, explicava que, abans de venir, havia sentit a parlar de la reivindicació independentista catalana. Quan els periodistes ja s'apilonaven a la porta principal perquè sortien els representants de les entitats sobiranistes, una nena italiana va reaccionar desmenjada davant el motiu de l'expectació: “Pensava que no fos per la Rihanna.” Va entrar molta gent a la cimera del 27-S, però en principi no s'hi esperava la cantant nord-americana. Tampoc per a la llista civil.