Manteníem converses però respectem la decisió, és el mateix criteri del president de la Generalitat, que no ha anat a cap manifestació de la Diada. Sabem que la mobilització de l'Onze ha estat de la gent en els últims anys, i ho tornarà a ser. Que alguns càrrecs institucionals no hi siguin no li treu pluralisme ni transversalitat, estem convençuts que tindrem simpatitzants i votants de moltes formacions, entre aquestes la de Colau.

No ho comparteixo, tot i que pugui ser l'excusa. Entenc perfectament que digui, com a representant institucional, que el seu lloc és no ser-hi, i ens rebi uns dies abans. Però que consideri que el cartell parli del 27-S... Quan el 9-N l'Estat no va reconèixer l'exercici democràtic de desobediència, el compromís de l'ANC va ser demanar eleccions en clau plebiscitària. Ningú pot esperar que deslliguem la mobilització de l'Onze d'aquest repte, ens en sentim pares. Qualsevol persona compromesa amb el dret a decidir hauria d'entendre que el 27-S és de manera clara la continuïtat del 9-N, sense la possibilitat que l'Estat ho aturi.

El caire independentista hi serà, però hi ha altres elements a tenir presents, i si hi ha ciutadans que no veuen clara la independència però sí el dret a decidir, saben que l'Onze és un espai on plantejar-ho. La Diada aquest any és el nexe d'unió entre el 9-N i el 27-S. La voluntat és iniciar un procés constituent que ens porti cap a la independència, per tant és clar que serà una mobilització amb una connotació democràtica pel dret decidir, i decidir ser un estat propi, però hi poden haver altres sensibilitats. Farem tot el que estigui al nostre abast perquè tothom s'hi senti còmode, i que ningú deixi de venir.

No, hi haurà militants d'UDC que segur que hi participaran, perquè, malgrat les batalles internes i les discrepàncies, la sensibilitat d'una part hi és, però no els dirigents. El que no podem pretendre és que hi siguin actors que no van ser actius en mobilitzacions anteriors, seria d'una gran innocència.

Sí, és un risc del qual som conscients. Vam ser uns actors molt actius en promoure un acord amb vista al 27-S, ens hi vam implicar perquè partíem del principi que com menys llistes millor. D'allí van sortir dues opcions independentistes, i des de llavors hi ha hagut la sensació que les entitats estàvem integrades en una. Clarament estem compromesos a fer que el 27-S sigui plebiscitari i que les forces independentistes tinguin la majoria de vots, però no estem integrats en cap candidatura ni demanarem explícitament el vot per a cap.

Sí, demanem que la Meridiana sigui una zona de no activisme electoral, no volem que ningú se senti incòmode si al costat algú distribueix publicitat d'un partit o un altre. Necessàriament hi ha d'haver moltes simpaties, moltes sensibilitats. La força d'un país també s'ha d'expressar en la pluralitat de la seva societat, en la transversalitat de les formacions, i necessitem un espai on expressar-ho. Això és el que ofereix la Meridiana, una via de complicitat, independentment de les opcions polítiques, cap a la construcció d'una Catalunya independent. La disputa electoral, per la seva pròpia raó de ser, moltes vegades no busca la complicitat sinó la competència, és normal. Necessitem una altra vegada una imatge d'una gran avinguda plena que simbolitzi que som un sol poble, amb sensibilitats partidistes diferents, i que ens uneix expressar la voluntat política de Catalunya.

No, són elements que haurem d'anar veient. Hem après tots plegats a no anticipar calendaris més enllà del que és imprescindible, perquè ara tenim el repte del 27-S, en què l'independentisme ha de guanyar per majoria absoluta. Si això succeeix, el següent pas és la declaració de la voluntat d'iniciar un procés cap a la independència, on haurem de veure l'amplitud de la majoria, les estabilitats governamentals de què es disposa i quines són les prioritats en el terreny legislatiu i de construcció de les estructures d'estat. En un moment del recorregut, si l'estabilitat s'ha garantit i les estructures estan clares per fer la substitució de legalitats, s'aprovarà una llei de transitorietat que obrirà el procés constituent. Serà el moment de la desconnexió, en què garantirem que no hi haurà buits ni incerteses legals, perquè és molt important la seguretat jurídica. A partir d'aquí, el procés ha de culminar amb un referèndum constitutiu.

Són escenaris, i especular sobre això ara pot dur a la confusió... Ho anirem veient després del 27-S. D'entrada l'objectiu és una majoria d'escons, ja que són eleccions i no un referèndum, i en unes eleccions una majoria d'escons donen la legitimitat per iniciar el procés. Però no és descartable que hi hagi també una majoria de vots, que és indubtable que seria molt més clara, sòlida, ràpida i indiscutible. En podrem parlar a partir del 27-S.

De confusió no n'hi ha gaire: hem fet públic un informe de la comissió d'economistes sobre això, i l'escenari és clar. Vaig dir i mantinc que Catalunya no sortirà de l'euro, i que Europa no expulsarà 7,5 milions de persones. En cas d'independència continuarem gaudint dels drets que assisteixen els ciutadans, els acords de lliure mercat, intercanvi de persones, béns i mercaderies, la zona euro... Això ho hem de tenir molt clar. Europa no pot prescindir de Catalunya, perquè fa una aportació neta a les finances de la UE. Si ara està fent tot el possible per evitar la desestabilització i la sortida de països com per exemple Grècia de la zona euro, què no farà per Catalunya.

Però fixa't: amb Rajoy al costat, que Merkel no digui que Catalunya quedarà fora de la UE és molt significatiu, perquè sap que Europa no pot prescindir de regions com la catalana. Que doni suport a la integritat territorial és el que s'espera, de fet la visita només anava a buscar aquest titular, estava pactat. Merkel i altres mandataris en aquests moments regalaran les orelles a Rajoy, estan fent discos sol·licitats, i és fins a cert punt normal, perquè els estats són solidaris entre ells, i com a país ningú ens espera, no ens posaran catifes vermelles. Per això és tan important que fem bé la feina. Si prosseguim el recorregut democràtic cap a la independència, expressem la voluntat de manera clara, i ho fem amb mobilitzacions cíviques com les de l'Onze de Setembre, estic convençut que la UE modificarà el seu capteniment, perquè per sobre de la legalitat hi ha la legitimitat democràtica. I allà on Merkel avui parlava de legalitat, segur que d'aquí a un temps suggerirà al Rajoy de torn que faci el que qualsevol estadista ha de fer: escoltar els ciutadans i facilitar els canals democràtics d'expressió; és a dir, que faci el que Londres va fer amb Escòcia. Estic segur que en algun moment obligaran l'Estat espanyol a seure i dialogar. A més, què ens ha de dir Merkel quan el seu país va protagonitzar als anys 90 la modificació territorial més important de la Unió amb la incorporació de l'antiga RDA? Si el mateix Felipe González va reconèixer a Kohl que estaven davant d'un exercici d'autodeterminació!

Els governs mantindran una lleialtat cap a l'Estat espanyol fins que puguin i el mandat democràtic sigui tan clar que no ho puguin sostenir. Però l'Estat no pot impedir que la tradició democràtica faciliti un debat als parlaments, perquè veuen amb interès el que passa aquí i valoren i segueixen de molt a prop la gran demanda ciutadana pel dret a decidir. Això l'Estat no ho pot evitar. L'altre dia Margallo va fer mans i mànigues perquè a l'Uruguai no es rebés al Parlament els responsables de la Generalitat, això va generar una ofensa als partits, perquè va ser clarament una intromissió espanyola en la sobirania popular. Cada vegada ens hi trobarem més. La feina de les ANC exteriors és molt important perquè tenim la diplomàcia formal i la informal, i la intensitat d'aquests intercanvis és molt gran. El que Margallo va dir tantes vegades, que això és un afer intern que no interessa ningú, és una mentida més. El món ens mira, els mitjans, les diplomàcies tenen un focus permanent aquí, moltes empreses vénen a Catalunya tot i saber els escenaris de futur, i cap hi deixa d'invertir. Perceben que la independència és probable, i això no genera cap incertesa per als seus negocis. Si el capital no fuig, que és el més poruc i exigeix més estabilitat, què hem de témer dels discursos de l'Estat?

És que estem tenint un debat a tota la societat, el procés no deixa indiferent ningú. La gent sap que això va de debò, tenim una oportunitat que no podem deixar perdre i tothom hi fa aportacions. Lògicament els contraris també intenten mobilitzar-se, però voldria contraposar la fotografia de la gran patronal amb la de totes les pimes i les cambres de comerç, que és molt poderosa. El senyor Bonet, president de les cambres espanyoles, va haver de córrer a fer declaracions la setmana passada perquè sabia que aquest dijous totes les cambres del país sortiran a favor del dret a decidir. És molt important aquesta posició perquè manté la idea que Catalunya és un sol poble. Hi ha un nexe comú en què ens hem posat d'acord, i és que volem ser els protagonistes de la nostra història, no volem més intromissions ni limitacions des de l'exterior. Volem que els governants triats per nosaltres siguin els últims responsables del que succeirà en aquest país en el futur, i això vol dir un estat propi.

Evidentment que en la política espanyola i en la catalana hi ha hagut corrupció. I cal dir molt clar que ha estat el resultat d'una voluntat explícita dels governants espanyols de no fer una llei de finançament dels partits. Hi havia mecanismes per haver evitat la corrupció fa anys, i no es va fer. Per tant, és un problema, però no d'un partit, sinó de tots els que durant anys han governat en totes les institucions, a tot l'Estat. És un dels primers reptes a combatre i a fer net en el futur estat català. Dit això, els intents barroers de barrejar corrupció i procés sobiranista no donaran resultat. L'Estat fracassarà si creu que empastifant i embolicant tots dos conceptes reduirà la força de la ciutadania en l'expressió de la voluntat democràtica vers la independència. Això sí, els partits, quan rebin sospites de corrupció, han de donar tota la informació que calgui per esvair dubtes. Aquest país només naixerà amb una nova realitat institucional si el compromís de destruir la corrupció queda clar.

Ningú dubta que la nació cultural és una, i que la identitat cultural l'haurem de preservar. Joan Fuster continua vigent, però és evident que cal reconèixer que avui hi ha dues realitats: la política i la cultural. Ara l'objectiu, però, és Catalunya.