“Si toca par­lar d'immi­gració, a Brus­sel·les són tots de vacan­ces, però quan es tracta de par­lar d'impos­tos, lla­vors es des­per­ten, apa­rei­xen!” Podria ser una crítica caçada al vol en qual­se­vol con­versa de barra de bar, aquests dies d'imat­ges
de nens siri­ans ofe­gats al Medi­ter­rani. Però no: és la punya­lada que
el pri­mer minis­tre italià, Mat­teo Renzi, va cla­var ahir a unes ins­ti­tu­ci­ons euro­pees catatòniques, des­bor­da­des per l'allau de refu­gi­ats.
La Comissió Euro­pea s'espolsa la res­pon­sa­bi­li­tat i culpa de la paràlisi els governs dels 28: fa qua­tre mesos que els demana que acu­llin almenys 40.000 deman­dants d'asil (només un de cada deu dels 400.000 que han arri­bat fins ara!), un nom­bre molt insu­fi­ci­ent, simbòlic en un con­ti­nent de 500 mili­ons d'habi­tants.

Lluny de la soli­da­ri­tat que mos­tra la ciu­ta­da­nia euro­pea, els seus diri­gents s'estan dedi­cant a tirar-se els plats pel cap. Men­tre Bar­ce­lona, entre mol­tes altres ciu­tats, s'ofe­reix per aco­llir refu­gi­ats i cen­te­nars d'austríacs i ale­manys aplau­dei­xen i por­ten men­jar als siri­ans que acon­se­guei­xen arri­bar en trens fins a Viena o Munic, els governs euro­peus es limi­ten a tirar-se els plats pel cap, com l'hon­garès i l'austríac. El belga va dis­pa­rar ahir con­tra l'espa­nyol, acu­sant-lo de no estar fent “gai­rebé res” pels refu­gi­ats, tot i pido­lar sem­pre ajuda. “Espa­nya, Polònia i la República Txeca no fan gai­rebé res, però sem­pre són els pri­mers a exi­gir soli­da­ri­tat”, va cri­ti­car Theo Francken, secre­tari d'Immi­gració de Bèlgica i inde­pen­den­tista fla­menc de l'N-VA.

La crisi dels refu­gi­ats ha obert una guerra entre els socis de la Unió Euro­pea, que s'estan sal­tant totes les lleis d'asil. Des de la Carta de Drets Fona­men­tals, que els obliga a “regis­trar totes les sol·lici­tuds de pro­tecció inter­na­ci­o­nal que es pre­sen­tin”, fins al Pro­to­col de Dublín, que en teo­ria obliga els deman­dants d'asil a que­dar-se i fer la seva petició al país on arri­ben. Para­do­xal­ment, els refu­gi­ats que acon­se­guei­xen entrar a Grècia sense morir en l'intent no se sen­ten en ter­ri­tori de la Unió Euro­pea i tor­nen a aban­do­nar-lo, via Macedònia i Sèrbia, per inten­tar arri­bar fins a Ale­ma­nya. També són paper mullat, aquests dies, la Decla­ració Uni­ver­sal dels Drets Humans o la Con­venció de Gine­bra, que pre­veu que els estats “ofe­rei­xin pro­tecció a per­so­nes d'altres naci­o­na­li­tats quan la seva vida o lli­ber­tat està en perill per actes, ame­na­ces i per­se­cu­ci­ons de les auto­ri­tats d'un altre estat”. O fins i tot la Con­venció de l'ONU sobre el Dret al Mar, en què es com­pro­me­ten a “fomen­tar la cre­ació, el fun­ci­o­na­ment i el man­te­ni­ment d'un ser­vei de cerca i sal­va­ment ade­quat i eficaç per garan­tir la segu­re­tat marítima”.

Jean-Claude Juncker rebrà avui a Brus­sel·les el pri­mer minis­tre hon­garès, Vik­tor Orbán, que li ha dema­nat 8 mili­ons d'euros d'ajuda d'emergència per “poder aug­men­tar les capa­ci­tats de recepció” d'asi­lats. El pre­si­dent de la Comissió Euro­pea li dema­narà expli­ca­ci­ons per la tanca de 175 quilòmetres de llarg i un metre i mig d'alt amb què intenta, sense gaire èxit, bar­rar el pas dels refu­gi­ats per la fron­tera amb Sèrbia. “Europa no es cons­tru­eix aixe­cant tan­ques i murs”, han renyat el govern hon­garès els por­ta­veus comu­ni­ta­ris, tot i que alhora reco­nei­xen que no s'hi poden posar ni pren­dre cap “mesura legal” perquè la pro­tecció fron­te­rera és una “com­petència naci­o­nal i la seva res­pon­sa­bi­li­tat”.