El debat sobre la pertinença del Regne Unit a la Unió Europea s'ha vist sacsejat en les darreres setmanes per dos fets que, com a metàfora, resumeixen la tradicional incomoditat que, des del final de la Segona Guerra Mundial, la Gran Bretanya ha viscut en relació amb Europa. Una relació que va adquirir aires molt més complexos a partir de la fundació formal de la UE i, encara més, des del moment en què el vilipendiat primer ministre conservador Edward Heath –per a alguns, el “gran traïdor”, i ara investigat per cinc forces policials com a presumpte pedòfil– va fer el pas decisiu i va arrossegar el país al club de Brussel·les fa 41 anys.

Els fets esmentats són, d'una banda, la crisi humanitària del canal de la Mànega, amb milers de persones fent cua al Pas-de-Calais per intentar fer el salt al Regne Unit, ja sigui a bord d'un tren o d'un camió, i de l'altra, la intervenció del president dels Estats Units, Barack Obama, que, com ja va fer en el debat escocès l'any passat, ha sortit públicament a finals de juliol a recomanar als britànics que el millor –ben segur que per als interessos nord-americans, (vegeu anàlisi de la pàgina següent)– és que continuïn a la UE, tot i que després de procedir a les reformes que calguin.

El verí que, arran de la crisi de Calais, impregna el debat sobre la pertinença de la Gran Bretanya a la UE queda ben explícit en un comentari recent publicat a The Sun pel sempre bel·ligerant i reaccionari comentarista Trevor Kavanagh: “No hi ha cap crisi humanitària a Calais. Els immigrants arriben al sòrdid campament anomenat jungla per voluntat pròpia… La majoria són immigrants econòmics il·legals, no genuïns sol·licitants d'asil. Aquesta [el Regne Unit] no és casa seva i no tenen dret simplement a ser-hi perquè sigui bonica. Creuen que el món pertany a Al·là i que els musulmans haurien de tenir dret a viure on els agrada… Res exposa més clarament l'abjecta rendició de la Gran Bretanya al control de la UE. Cameron diu que recuperarà les nostres fronteres i expulsarà els immigrants il·legals.”

Un radical, sens dubte, que no està sol. I Calais és, durant aquests dies, el focus d'atenció com a porta d'entrada dels presumptes mals i les plagues que arriben d'Europa. L'associació Business for Britain ha publicat a The Telegraph un article en què sosté que perquè el Regne Unit pugui recuperar el control total de la immigració cal aconseguir la ruptura total amb les institucions europees. Segons els signants, la solució d'un millor encaix del Regne Unit a Europa, que seria el mig camí de la pertinença del país a l'Espai Econòmic Europeu, no alliberaria la Gran Bretanya de l'obligació de respectar la lliure circulació de ciutadans de la UE. I hi afegien: “Sortir de la UE i recuperar la llibertat política completa ofereix la més àmplia varietat possible de solucions. Adoptar una visió més global és de summa importància.”

Fan fortuna visions tan xenòfobes o extremes com les exposades? De moment, no prou. Majoritàriament, els britànics continuen volent formar part de la UE. La primera setmana del mes, The Independent va publicar una enquesta en què el resul-tat era de 55%-45% a favor de pertànyer-hi: els joves d'entre 18 i 24 anys són el sector que més d'acord està a continuar-hi a dins.

A diferència del que passa amb el sí a la UE, l'oposició no sembla, de moment, gaire ben organitzada. A finals de juliol, l'anti-UE Nigel Farage, líder de l'UKIP, va etzibar un toc d'atenció en vista de la, fins ara, “invisibilitat de la campanya del no”, segons el seu parer. Per què? Perquè els tories contraris a la UE esperen que Cameron no se'n surti en el procés de renegociació dels tractats. Després, només després, passaran comptes. Però potser ja serà massa tard.