“Ningú hauria d'arriscar la vida en una barca o dins un camió”

Gràcies als mit­jans de comu­ni­cació i a les xar­xes soci­als, som davant la pri­mera gran onada migratòria vista minut a minut. De tota manera, l'èxode més gran va ser durant la sepa­ració entre l'Índia i el Pakis­tan, el 1947, que va afec­tar més de deu mili­ons d'hindús i musul­mans.

La veu de la gent del car­rer és clau. Ho veiem a les xar­xes soci­als, en què també par­ti­ci­pen els immi­grants. Jo en segueixo alguns dels que són a la jun­gla de Calais, i he vist com la pressió social ha fet que David Came­ron accepti que el Regne Unit acu­lli més refu­gi­ats. Ell, que s'hi havia refe­rit com si fos­sin una plaga d'insec­tes!

Són 5.000 per­so­nes que s'estan en bar­ra­ques allu­nya­des de l'aigua pota­ble, i el govern francès els ofe­reix 2.500 àpats al dia. El més sor­pre­nent és l'espe­rit de comu­ni­tat d'aques­tes Naci­ons Uni­des de refu­gi­ats, que viuen en una gran incer­tesa.

El més urgent és l'actu­ació coor­di­nada per afron­tar la crisi huma­nitària. En segon lloc, cal esta­blir rutes migratòries segu­res perquè ni els refu­gi­ats ni els immi­grants cai­guin en les xar­xes de tràfic de per­so­nes. Això implica que els governs han de com­par­tir res­pon­sa­bi­li­tats. Els polítics sovint s'estan­quen a esta­blir eti­que­tes per dis­tin­gir qui és un refu­giat i qui un immi­grant. Però és com­pli­cat: els flu­xos migra­to­ris són mix­tos, men­tre que les neces­si­tats i els con­tex­tos són molt sem­blants. Arri­ben mol­tes per­so­nes, en con­ti­nu­a­ran arri­bant i neces­si­ten molta ajuda. Un ter­cer punt és que Europa ha de repen­sar pro­fun­da­ment les seves pràcti­ques fron­te­re­res. I tot això sense obli­dar que cal més diàleg amb les Naci­ons Uni­des per tal de faci­li­tar l'esta­bi­li­tat i la pau als països d'ori­gen. Els siri­ans fugen del seu país perquè fa qua­tre anys que està en guerra!

Brus­sel·les no aborda mai un tema clau: la sobi­ra­nia euro­pea i les polítiques fron­te­re­res. I, quan ho fa, només es pre­o­cupa per posar més murs i gani­vets a les tan­ques. A Calais hi ha gent que no pot cami­nar perquè té les cames cas­ti­ga­des pels filats. L'ésser humà no hau­ria d'arris­car la vida en una barca, dins un camió o en un túnel, és una acció des­es­pe­rada i indigna tant per a la per­sona que ho viu com per al país on passa.

Si Europa obre fron­te­res seria el caos, però cal aju­dar la gent en ruta. El segon objec­tiu és evi­tar el des­plaçament, i això, al sud d'Europa, sabem fer-ho. Espa­nya era un país d'emi­grants i va dei­xar de ser-ho per pas­sar a ser país de recepció. Però ara, amb la crisi, en qual­se­vol bar de Lon­dres tro­bes joves espa­nyols.

A la Uni­ver­si­tat Queen Mary de Lon­dres, inves­ti­gava els flu­xos migra­to­ris del Magrib amb Espa­nya, i em vaig ado­nar que feia tre­ball de camp i publi­cava arti­cles, però no veia la relació de la meva feina amb aquells que ho viuen en pri­mera per­sona.

Vam fer un congrés sobre el paper de l'acadèmic que també és acti­vista o artista. D'aquí neix el lli­bre, amb arti­cles com el d'una científica que aplica el con­cepte matemàtic del caos a la iden­ti­tat dels refu­gi­ats o el d'un antropòleg que tre­ba­lla l'etnopsi­quia­tria amb nenes d'Eri­trea que han dei­xat de par­lar.