Eren una trentena. Provenien dels Estats Units, Austràlia, Anglaterra, Escòcia, Alemanya i Eslovènia. No eren turistes. Eren el director d'una de les empreses d'estudis d'opinió més importants d'Europa, periodistes, professors universitaris, dramaturgs i escriptors. Tots, convidats per Òmnium Cultural per viure la Diada de primera mà, perquè veiessin què demana el poble català i que les notícies que sovint veuen als mitjans de comunicació no sempre corresponen a la realitat. A canvi, faran d'altaveu del que han vist i viscut als seus països. Tots eren els participants en el Catalan weekend, un cap de setmana que en realitat era una estada de tres dies que va començar dijous amb un seminari sobre la situació política i social a Catalunya. Ahir, però, era el dia fort. La jornada va començar amb una trobada a Òmnium amb representants d'algunes de les principals entitats socials i independentistes de Catalunya. A la tarda, participació a la Via Lliure.

David Farrel és un catedràtic de la University College Dublin, especialitzat en l'estudi dels partits polítics, les eleccions i els sistemes electorals. Ahir afirmava: “és espectacular. Abans havia sentit a parlar sobre això, i ho havia vist als mitjans de comunicació, però Mare de Déu, això és impactant!” Lloava la implicació de la societat catalana i el bon gust dels organitzadors a l'hora de crear el mosaic. “Diu molt d'un país que cada any és capaç de sortir al carrer amb tanta quantitat de gent, i si l'Estat no escolta el que els seus ciutadans diuen, no pararan de sortir any rere any”, va advertir. Farrel va viure amb certa proximitat el referèndum d'Escòcia i lloava que, almenys allà, els polítics escoltaven. En aquest sentit, assegurava que no entenia per què Mariano Rajoy no permet que els catalans tinguin veu pròpia i decideixin si volen o no volen la independència. “Com van fer els escocesos”, concloïa. “És fatal que un govern no escolti la veu de gairebé dos milions de persones. No un cop, sinó quatre!”, deia incrèdul. Sobre quina creu que serà la solució, hi va afegir que no ho sap, que l'única cosa que té clara és que si això passa és que hi ha un sistema que no funciona correctament. “Un govern hauria d'escoltar, i si no ho fa, no és una resposta racional. Potser és que tenen por, però haurien de ser valents i veure què passa”, assegurava Farrel, que va dir que, independentment del resultat de les eleccions del 27-S, el que hi hauria d'haver és un referèndum.

Roger Brubaker, catedràtic de sociologia de la Universitat de Califòrnia, n'era un altre participant. Estava astorat. Reconeixia que als Estats Units no hi ha cap tradició de mobilització. Ni per la guerra de l'Iraq. “És una demostració de força molt important, la que es produeix a Catalunya”, declarava a peu de l'escenari del carrer Wellington. “He après molt del conflicte i la iniciativa; tant del que demana el poble català com de la complexitat del procés”, hi va afegir. “No tinc la resposta de quina ha de ser la solució, però el que és clar és que hi ha d'haver diàleg”, va concloure.

Qui sí que sabia de què parlava era Kathryn Crameni, cap del departament d'idiomes moderns i cultures de la Universitat de Glasgow. L'any passat es va fer el referèndum escocès, en què els seus ciutadans van decidir mantenir-se al Regne Unit. “Havia vist fotografies i vídeos d'anys anteriors, però viure-ho ha estat al·lucinant”, va dir. Crameni va explicar que quan Escòcia vivia les prèvies al referèndum mai s'havia viscut una mobilització d'aquestes característiques. La diferència? Allà l'Estat va autoritzar la consulta perquè els ciutadans es manifestessin a les urnes, cosa que aquí no passa. “Els escocesos són més reticents a expressar en públic la seva opinió, en canvi, aquí tothom és una pinya”, va dir. “És clar que el referèndum és l'única manera que la gent pugui expressar la seva opinió democràticament, i no hi veig cap altra sortida. El problema amb les eleccions del 27-S és que guanyi qui guanyi no serà prou convincent per a tothom com ho seria una consulta”, va dir Crameni. El problema? L'Estat.