Sovint se senten queixes pel poc posicionament de l'empresariat en l'actual procés de reivindicació nacional.

Aquest tòpic hauria d'haver quedat rebatut amb el solemne lliurament del Manifest del Far a la presidenta del Parlament, on el conjunt de cambres i les més significatives associacions empresarials catalanes (amb l'excepció de Foment) se situaven a favor del dret a decidir. I es tracta d'entitats transversals, la majoria, amb membres de tota dimensió. No és pas poca cosa.

És cert, però, que les empreses a títol individual opten en general pel silenci i deleguen en les patronals un posicionament que, si bé no encapçalar l'emancipació nacional atesa la pluralitat dels seus membres, sí que almenys dóna suport explícit a una consulta i el resultat que se'n derivi.

El perquè d'aquesta mesurada prudència és fàcil d'entendre. D'entrada, perquè no és gaire oportú barrejar el comerç amb la política quan hi ha vincles econòmics i també afectius tan forts amb Espanya i, per desgràcia, no es gaudeix d'una cultura política que permeti entomar-ho fàcilment més enllà de casa nostra. I també perquè, ben mirat, no li correspon del tot significar-se al directiu d'una empresa. L'empresa privada (una altra cosa seria una cooperativa) no és pas un ens democràtic que representi els seus integrants, com sí que ho és un ajuntament, ni tampoc una organització humana patrimoni d'una persona. En conseqüència, en una empresa la neutralitat política i social sempre ha de prevaldre i, si bé és del tot legítim que algú que tingui la condició d'empresari expressi la seva opinió a favor o en contra, en realitat aquest no pot parlar en nom d'un col·lectiu social i en canvi d'alguna forma implícitament el posiciona o si més no el compromet. Ni hem de representar ni hem d'adoctrinar ningú.

Tot això vol dir que l'empresa se n'ha de mantenir al marge? En absolut. És bo que les organitzacions empresarials prenguin opció, si més no per l'elemental dret democràtic a l'elecció del propi futur. I és també molt positiu que facin contribucions per tirar endavant el projecte sense defallences però amb tota la diplomàcia possible, aportant la prudència i visió de futur que és consubstancial a la gestió empresarial.

A nivell individual la veritable fermesa i adhesió al país de les empreses s'ha de veure a l'hora de la veritat, sobretot si s'arriba a produir, hipotèticament, una ruptura no pactada. Des de les grans corporacions financeres que hauran de resistir a infinitat de pressions per mantenir l'estricta neutralitat fins a moltes empreses més modestes amb un fort arrelament comercial a l'Estat espanyol que potser hauran d'anteposar una visió global i a llarg termini als seus interessos més immediats. Serà l'hora de seguir amb la tasca poc èpica de la feina quotidiana que genera riquesa, però també de fer costat sense escarafalls al govern de la Generalitat en allò que disposi, com ara l'obtenció de recursos fiscals. Això és el que cal demanar a l'empresariat, la discreció actual, que si més no poc interfereix, i la fortalesa futura. El poble català s'està comportant de forma exemplar i l'empresariat també, més del que sembla.

Al capdavall els empresaris no som més que ciutadans, d'opinions diverses i amb una motxilla feixuga al darrere.