La crisi grega va posar la por al cos al ciutadà europeu benintencionat. L'ortodòxia de l'austeritat d'arrel neoliberal, que pot arribar a atemptar contra l'ànima de la UE, l'estat del benestar, ha vingut per quedar-se? Les decisions sobre política econòmica continuaran sent un diktat dels hegemònics països creditors, Alemanya i aliats, sobre deutors, sense prou legitimitat democràtica?

La malfiança persisteix. En el gran projecte d'unió bancària, que ha de prevenir noves ensulsiades financeres, Alemanya -i els seus aliats Holanda, Àustria i Finlàndia- ha mostrat les seves reticències a la creació d'un fons de garantia de dipòsits comú. D'altra banda, tampoc no creuen en una major integració fiscal a través d'un ministeri europeu de finances que gestioni un pressupost comú. Pensen que ens tornaríem a trobar en la circumstància que uns estats suporten el deute públic d'altres, hipotètics hereus escampa. I, mentrestant, el ciutadà té la sensació que un pensament únic tecnòcrata ha pres els poders europeus, fins al punt que des d'una tribuna del Financial Times et diuen que a còpia d'ortodòxia els creditors han demolit la UE, o tot un ministre de Finances de França, Emmanuel Macron, no s'està de dir que amb polítiques cegues i immobilistes en deu anys la zona euro deixarà d'existir.

Com diu el catedràtic d'Economia de la UE, Joan Tugores, “l'essència del projecte europeu, allò que el diferencia, és l'intent de compaginar creixement, democràcia i benestar, i ara és clar que hi ha un risc de desnaturalització d'aquest equilibri”. Veient el que diuen alguns centres de poder, que s'ha esgotat la capacitat dels socis de la zona euro de suportar l'estat del benestar, “cal un retorn decidit a la idea original, i això vol dir tenir clar que identificar ortodòxia amb austeritat pot ser contraproduent”. Pouar en la història pot servir per trobar relats alliçonadors: “Als anys trenta, la defensa aferrissada del patró or de part de França, contra països deutors com ara Alemanya, va degenerar en la Segona Guerra Mundial.” En aquest joc d'oposicions entre creditors i deutors, “els primers han de tenir clar que el sobreendeutament dels segons és un embolic trenat entre tots, perquè els bancs, alemanys i francesos, no van ponderar l'ús del recurs creditici.”

Amb tot, Tugores pensa que la política que ha desplegat Mario Draghi al capdavant del BCE, de seguir línies expansives per empènyer l'economia, “ha estat una aproximació al pragmatisme que ha superat les reticències d'Alemanya”.

La llarga durada de la crisi va ser el problema. Jordi Bacaria, director de Cidob-Centre for International Affairs, diu: “En el cas europeu, austeritat es converteix indefectiblement en retallada en la despesa pública, que està abocada a la despesa social. Com que la crisi va durar, es va enquistar, i alguns aprofiten per preconitzar un model d'estat amb menys prestacions socials.” Caldria, al seu parer, “reforçar la unió política al voltant de l'euro, per això cal una convergència real, en competitivitat i productivitat, i no pas nominal com fins ara”. Bacaria creu que s'hauria de donar més poders al Parlament Europeu sobre els afers de l'euro, però alerta que “hi ha el problema que no tots els països de la UE pertanyen a la zona euro”.

Per guanyar en coresponsabilitat, pensa que hauria estat òptim “una coordinació asimètrica perquè els països amb superàvit compensessin amb despesa el dèficit d'altres”.

Si parlem de la delejada integració fiscal, “caldria un consens sobre un impost europeu, que es podria aplicar a les grans multinacionals, les que més es beneficien del mercat únic, que fos establert pel Parlament Europeu, perquè de què serveix decidir sobre despesa, parlar d'un sistema pressupostari europeu, si no pots fer-ho sobre la font d'ingressos”.

En la idea romàntica d'una UE de tots i per a tots, molts no hi creuen. L'economista Miren Etxezarreta, del Seminari Taifa i coautora de l'informe Desentranyant la UE, considera que “la UE, que va néixer per reestructurar el capitalisme europeu, si durant alguns anys va mantenir una empremta progressista, depenent de la correlació de les forces de poder, ja a partir dels vuitanta, amb l'abandó de les polítiques intervencionistes de François Mitterrand a França i l'aplicació del plantejament desregulador de Margaret Thatcher, esdevé una institució neoliberal, en un procés que s'intensifica amb la crisi del 2008”. Com recorda, “les condicions per formar part de la zona euro -control estricte del dèficit públic i del deute- ja eren pròpies d'un credo obertament neoliberal”. Etxezarreta no creu que s'hagi de patir per un possible trencament de la zona euro, “ja que la seva existència els va molt bé als grans capitals europeus i, si hi ha turbulències, ja hi ha el BCE comprant bons”. Creu que l'Europa de l'euro només es pot transformar per la pressió social, més que per les pobres atribucions del Parlament Europeu.

El professor d'Economia d'Esade Josep Maria Comajuncosa observa que el problema ha estat treballar a curt termini. Per promoure el control del dèficit públic, “s'ha obligat a aplicar reformes a curt termini, que en casos com el de l'economia grega, molt malmesa, s'ha vist que eren contraindicades i no tenien en compte els interessos del país”. De cara al futur, “cal dissenyar bé institucions europees perquè el rigor fiscal, l'austeritat, es pugui relaxar prou perquè les economies creixin i generin ocupació”. Remarca que les polítiques expansives del BCE han estat, en aquest sentit, un clar canvi d'estratègia.

El macroeconomista Edward Hugh no entrelluca en l'avenir pròxim “una unió fiscal, és impossible, perquè països com Alemanya no voldrien assumir el que gasten els del sud”. Interpreta que avançar en la integració europea xoca amb “el greu problema de la fragmentació dels estats, que tenen pressions de les seves societats ben diferents: al sud es demana antiausteritat, al nord guanyen pes forces conservadores que demanen justament el contrari”.

Però això no vol dir que el futur sigui tenebrós: “És més senzill que les polítiques de reequilibri vagin a càrrec del BCE, a les seves polítiques expansives, que funcionen com pedaços.”

Mentre ens mantinguem en aquesta conjuntura deflacionista, “els QE [quantitative easing o expansió quantitativa] del BCE seran eterns”. I, de fet, serien la demostració que, “al final, la pugna al si de la UE l'ha guanyat Mario Draghi, i no pas Alemanya, que ha hagut de cedir davant la fórmula pragmàtica del BCE, que si convé farà bons a cinquanta anys, o la injecció de 300.000 milions d'euros a l'economia europea que promou el president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker”, com explica Edward Hugh.