El 26 de juny d'aquest any, el Tribunal Suprem americà va declarar il·legals les lleis de 14 estats que prohibien casar-se a persones del mateix sexe. Una decisió similar a la que aquest mateix tribunal va prendre el 1954 amb la il·legalització de la segregació racial a les escoles dels Estats Units. Aquests són només dos exemples de processos judicials que han servit perquè una societat avanci. Malauradament, una sentència també pot servir perquè una societat retrocedeixi i es perdin drets que es consideraven consolidats. Aquest darrer supòsit era el sentiment majoritari ahir a l'exterior del Tribunal Superior de Justícia entre els diversos centenars de ciutadans que es van aplegar per donar suport a Rigau, al matí, i a Ortega, a la tarda. El sentiment era que s'havien concentrat per una absurditat. “La nostra sentència és la independència”, “Posar urnes no és cap delicte” i “Fora, fora, injustícia espanyola” eren algunes de les proclames que s'escoltaven. La resolució? Dependrà. “Si realment el que es té en compte són els fets, això acabarà en no res. Ara, si el tribunal es deixa influenciar per pressions que venen de més enllà de l'Ebre, faran el que voldran.” És una reflexió que feia en Paco, un jubilat de Ciutat Vella d'origen asturià que va votar sí i sí el 9-N i independència el 27-S. “Si es fa justícia, no passarà res. Per tant, que es faci justícia”, concloïa.

I és que l'amalgama de persones que s'hi concentraven era divers. Des de membres de Jubilats per la Independència a pancartes en què es recordava que el 9-N havien actuat com a interventors. O butlletes amb un doble sí marcats i, fins i tot, una parada de marxandatge independentista. Tot plegat, decorat amb estelades i senyeres. La Marta era una de les persones que ahir al matí era al passeig Lluís Companys. Aprofitava que té l'oficina a prop i que l'arribada d'Irene Rigau li coincidia amb l'hora d'esmorzar. Per això, amb l'entrepà a la mà, s'havia atansat al TSJC. No per simpaties amb les dues imputades. Reconeixia que mai havia votat CiU, i que no són unes sigles amb les quals se senti còmoda. Però considera que el que ahir es feia no és res més que un judici polític i que té poc de democràtic. Per això hi era.

Com ella, moltes persones van seguir l'arribada de Rigau a quarts de deu del matí. A la tarda, amb Ortega, hi havia força menys gent. A quarts de quatre queia un xàfec considerable i les estelades quedaven amagades darrere els paraigües. Totes dues, però, van ser rebudes amb aplaudiments i amb crits d'”independència”.

Però el nodrit grup de polítics es mantenia tant per a una com per a l'altra. Membres del govern com els consellers Francesc Homs, Santi Vila i Germà Gordó. Una important delegació de Junts pel Sí, amb Raül Romeva, Carme Forcadell, Lluís Llach, Anna Simó, Marta Rovira, Jordi Turull i Josep Rull. També els presidents de l'ANC, l'ACM i Òmnium Cultural, Jordi Sànchez, Miquel Buch i Quim Torra, respectivament. Tampoc hi van faltar els caps de llista de la CUP, Antonio Baños, i Catalunya Sí que es Pot, Lluís Rabell. La diferència entre ells dos va ser que Baños es va acostar fins a l'entrada del TSJC mentre que Rabell es va mantenir en un discret segon pla, entre els concentrats. Qui no va tenir tanta sort va ser Ramon Espadaler. El líder d'Unió també va voler ser-hi. Ortega es va cuidar de la organització de la consulta i el mateix Espadaler de la coordinació dels cossos de seguretat durant el 9-N. Però la seva presència no va ser especialment celebrada. Quan ell va aparèixer es van escoltar forts xiulets i crits dient-li “botifler” i “traïdor” arran del fet que UDC s'ha desmarcat del procés d'independència. Uns xiulets que no van ser res, de fet, comparats amb els que es va endur el sindicat ultradretà Manos Limpias, promotor de la querella.