L'any passat, Espanya va celebrar el quart centenari de la mort d'El Greco amb un extens i intens programa. Catalunya s'hi va sumar amb una exposició de tesi pròpia, a la Fundació Godia, on es va reunir la família d'obres del cretenc de les col·leccions públiques i privades del país. Se'n van veure una desena. Però la tela de Montserrat es va quedar a casa. Era encara el membre marginat de la saga.

Mentre que a Espanya fa 100 anys que reivindiquen aquest pintor com un signe d'espanyolitat, austeritat i religiositat, a Catalunya històricament se l'ha associat amb els valors de la modernitat. I això és el que defensava la mostra de la Godia: El Greco. La mirada de Santiago Rusiñol, que des de l'11 de novembre es veurà al CaixaForum de Saragossa.

Rusiñol va ser l'artífex de la recuperació de l'artista després de segles colgat de pols d'oblit. El 1894, va comprar a preu de ganga dues obres seves a París i les va penjar al Cau Ferrat de Sitges, santuari del modernisme català: Les llàgrimes de Sant Pere –sobre la qual també hi havia interrogants, però l'any passat un estudi del Prado i del MNAC va confirmar l'autoria– i Magdalena penitent –aquesta no admet discussions.

L'entronització d'El Greco pels modernistes va ser decisiva per a un jove i rebel Picasso necessitat de nous estímuls per revolucionar la seva pintura. Ho reivindicarà, precisament, l'exposició que obrirà dijous el Museu Picasso: La passió grequiana de Picasso.

Amb Rusiñol es va despertar a Catalunya una autèntica grecomania. Hi va haver un temps que qui no tenia una pintura seva no podia presumir de col·lecció. Els burgesos anaven bojos per adquirir-ne. I alguns ho van aconseguir, com Ròmul Bosch i Caterineu. El seu Greco L'Anunciació va acabar en mans de Julio Muñoz Ramonet, que va fer hereu de la seva col·lecció d'art l'Ajuntament de Barcelona. El litigi amb les filles, que mai han acceptat la voluntat del seu pare, fa dècades que dura, però el final s'acosta i, més aviat que tard, la colla catalana de grecos tornarà a créixer.