Fa més d'una dècada Catalunya va ser visionària en la creació d'un clúster del sector aeronàutic i aeroespacial. Aleshores va impulsar l'àrea metropolitana com a seu del clúster al voltant de l'associació Barcelona Aeronàutica i de l'Espai (Baie), que agrupava sobretot grans empreses (Indra, Mier, Gutmar, Telefónica), institucions i organismes diversos i que pretenia donar ales a una indústria potent de base tecnològica perquè participés en projectes europeus com el coet Ariane, el GPS europeu Galileu o d'altres projectes aeronàutics com la nova aeronau d'Airbus A-380. També es va crear el Centre de Tecnologia Aeroespacial (Cetae), per al qual es va fitxar de director Joan de Dalmau, un home de l'Agència Espacial Europea. I es va projectar al polígon Ca n'Alemany, de Viladecans, un espai industrial per atreure empreses que servissin de locomotores per a una indústria aeronàutica i aeroespacial estructurada i amb capacitat per convertir-se en proveïdora dels grans constructors d'aeronaus i projectes espacials. Fent especial èmfasi en l'àrea espacial.

Però aquella ambició ha estat una experiència fallida. El Cetae va acabar absorbit pel centre tecnològic Ascamm, ara integrat a Eurecat, i els terrenys de Viladecans es van vendre a la segona operadora de complexos comercials outlet a Europa.

L'altra fallada del sistema es va escenificar aquest estiu amb la dissolució de Baie, que deixava el sector orfe d'un interlocutor. Tenint en compte les particularitats de contractació, una competència agressiva i les exigències normatives que envolten aquest sector, que es dissolgués la que fins fa poc era l'única associació, ha estat considerada com una gran pèrdua. Aquesta agrupació havia aconseguit donar visibilitat internacional i aspirar a acollir centres d'excel·lència. El sector va guanyar pes en els seus deu anys de vida, però no va ser capaç d'apropar-los suficientment ni d'aconseguir més oportunitats de negoci.

La implicació insuficient de l'administració ha acabat de desconnectar un sector que, tot i que havia estat classificat com a estratègic fa una dècada, avui ja no ho és. Així ho confirma el mateix director general d'Indústria, Antoni Maria Grau. No és estratègic per a nosaltres. “Tot i que és intensiu en coneixement, té unes dimensions molt reduïdes per considerar-lo estratègic”, diu Grau. De fet, ara com ara, és una activitat que genera 120 milions d'euros, el 60% dels quals provenen de mercats internacionals, i dóna feina a uns 800 empleats. Per a Grau, la configuració amb la qual va néixer Baie, amb molta participació d'institucions i menys d'empreses, va limitar el seu desenvolupament.

El resultat d'aquesta successió de fets és que no s'ha aconseguit dimensionar el sector, ni atreure cap empresa tractora. Les companyies que hi ha són de dimensió reduïda, amb poca capacitat de competir en primera línia en un món de gegants. Xavier Tarragó, coneixedor del sector i director de Composites Ate, una firma amb una línia de negoci en aeronàutica, fa un símil futbolístic: “Ens hem quedat en la cinquena divisió.” Com explica, les grans constructores d'avions, com són Airbus o Boeing, fan els seus contractes més potents a grans grups o plataformes amb aportació de capital privat com les que s'han desenvolupat a Getafe, Albacete o Andalusia.

I res millor que una valoració d'algú que mira el sector des de fora. Dario di Martino, soci fundador de DMD Solutions, una consultora d'enginyeria aeronàutica, que ha treballat a diferents països europeus, assegura que ha començat a conèixer de prop el sector aquí i s'ha sorprès de l'alt nivell tecnològic però també de la manca de cooperació entre les empreses.

En què s'ha fallat, doncs? Gloria García-Cuadrado, fundadora de la firma de satèl·lits Celestia Espace i directora de Baie en la seva última etapa, considera que han confluït diferents elements, amb responsabilitats compartides. “A les empreses els manca ambició per als grans projectes i prefereixen ser l'amo de la seva empresa que formar part d'un equip gran. Es miren massa les individualitats”, considera. I afegeix que l'administració no ha donat el suport que li calia al sector. “I no parlo d'aportacions econòmiques, sinó que es creguessin el sector i lluitessin per ell.”

El cert és que justament per aquesta distància de les administracions, Catalunya ja va perdre una primera cursa farà poc menys de 20 anys. El consorci Airbus, amb el beneplàcit del govern espanyol, va apostar per Madrid i Sevilla com a llocs per implantar plantes d'acoblament de grans aeronaus. Un moviment clau per fer créixer aquesta activitat ja que les compres del consorci aeronàutic europeu, en el qual participen diferents països, exigeixen un retorn industrial als seus països, i en el seu moment Madrid i Sevilla en van sortir altament beneficiats. De fet, el 60% de la indústria aeronàutica està a Madrid, el 30% restant es reparteix a parts iguals entre Sevilla i el País Basc. Catalunya només té un 5% del pastís.

Tampoc, i ja hi era Baie, es va aconseguir captar una firma com la multinacional d'helicòpters d'ús militar Eurocopter, que va acabar instal·lant-se a Albacete, casualment quan José Bono era ministre de Defensa.

Però això ja és passat, i ara potser és moment d'aprendre de les errades. Seguint amb el símil futbolístic , Xavier Tarragó posa possibilisme al panorama i diu: “Potser no es pot arribar a la divisió d'honor, però sí passar de la cinquena a la segona.” Perquè, malgrat tot, hi ha empreses que han aconseguit, individualment, fer un creixement sostingut i situar-se, com Composites Ate, que s'ha convertit en proveïdora directa d'Airbus, un cas inusual, o el de firmes com CatUav, que fa més de 13 anys que treballa en el desenvolupament de serveis amb drons, i és un dels 10 únics centres de proves del món. O VirtualFly, que fabrica simuladors virtuals aeronàutics de vol per a tot el món.

En aquesta dècada també s'han assolit avanços. Un d'aquests és el de la formació específica, que era inexistent fins a l'any 2000. Aleshores es va inaugurar el centre de formació professional en manteniment d'avions Illa de Banyols. Com explica el seu director, Joan Cañete, cada any reben 300 sol·licituds de matrícula per a 28 places. En els darrers anys han ampliat mercat i han fet acords amb empreses a la Gran Bretanya, França o fins i tot Turquia, per poder fer pràctiques a empreses d'allà. I en grau superior, la UPC va posar en marxa el 2004 l'Escola Tècnica Superior d'Enginyeria Industrial i Aeronàutica de Terrassa (Etseiat), una de les carreres amb nota de tall més alta, que fins aleshores només es podia cursar a Madrid.

Per altra banda, un cop desaparegut Baie, Aero, l'agrupació d'empreses aeronàutiques de Pimec, pot cobrir una part del buit que ha deixat. Com explica el seu director, Jordi Muntané, des de fa quatre anys fan tasques de catalitzador amb la detecció d'oportunitats de negoci i la posterior identificació d'empreses catalanes. I els projectes van arribant.

A més, en el darrer any han confluït diferents iniciatives per crear un entorn òptim del que es coneix com la nova economia de l'espai (mireu destacat pàgina 3). L'Agència Espacial Europea va triar Barcelona per impulsar una incubadora del sector, de la mà de Barcelona Activa, que acabarà l'any amb 20 projectes. I diferents institucions van acordar la creació d'un centre de tecnologies aplicades per a petits satèl·lits.

Com avança Gloria García Cuadrado, la seva empresa espera començar a llançar satèl·lits per a ús civil en un any. S'obre, doncs, una nova cursa.