Un inconvenient greu de l'economia com a ciència és la no-existència d'un sol enfocament universalment vàlid, d'un sol cos teòric. El que hi ha és una certa diversitat d'opcions teòriques, que són, és clar, també, opcions polítiques. Aquesta diversitat teoricopolítica és la que genera (quan hi ha eleccions) una certa fragmentació, que, si es qualifica de partidisme, pot semblar negativa.

L'existència –i la persistència, al llarg del temps, en alguns casos, de segles- de diverses teories econòmiques és, però, una necessitat, car cap de les teories econòmiques de què disposem és realment una teoria general. Els problemes vénen, però i sobretot, perquè molt sovint aquesta diversitat és amagada, negada. Tant pels mateixos economistes com pels publicistes i els líders d'opinió.

Alguns dels més grans economistes del segle XX, com Schumpeter o Keynes, han dedicat una part dels seus esforços a fer conèixer les diverses tradicions intel·lectuals anteriors a ells. Un grup de treball de la Unesco va elaborar als anys cinquanta un esquema omnicomprensiu de les diverses teories econòmiques existents. Segons aquest grup eren: la neoclàssica, la keynesiana i la institucionalista-estructuralista. Així, la crisi financera mundial de 2008 hauria estat molt més greu, tan greu com la de 1929, si, tal com ha escrit Ho-Joon Chang al seu manual best-seller, “els governs clau no haguessin decidit abandonar les seves polítiques de lliure mercat i adoptar, els primers dies de la crisi, unes polítiques keynesianes”.

Al món català, aquesta diversitat d'opcions teoricopolítiques dels economistes és, també, un fet. La diversitat ve de lluny, del segle XVI. L'esquema classificatori de Chang ens pot servir. Segons Chang, les principals teories econòmiques són: l'escola clàssica (iniciada el 1776), l'escola neoclàssica (a partir de 1879), l'economia marxista (a partir de 1848), la tradició desenvolupista (des del segle XVI), l'escola austríaca (des de 1944), l'escola keynesiana (des de 1936) i l'escola institucionalista (iniciada en el darrer terç del XIX).

La poc coneguda tradició desenvolupista “és, sense cap dubte –escriu H.J. Chang–, la tradició intel·lectual més important en economia, des del punt de vista del seu impacte sobre el món real”. Car és la que diu que el que és decisiu és “adquirir capacitats productives sofisticades”. I això no ho aconsegueix el mercat, sinó els governs. És la tradició que hi ha al darrere de “quasi totes les experiències d'èxit de desenvolupament, des de la Gran Bretanya del segle XVII fins a la Xina d'avui, passant pels Estats Units i l'Alemanya del segle XIX”.

A l'àrea catalana hi ha hagut dins i fora del món acadèmic economistes de totes aquestes escoles. Però, si fem cas dels estudiosos com Estapé, Lluch, Argemí, Artal, la tradició desenvolupista ha estat, als Països Catalans, molt important. Potser “el primer economista” no fou Francesc Romà i Rossell (1725–1784) i cal anar més enrere, amb Pere Gil (1551-1630), Miquel Agustí (1560-1630) o Narcís Feliu de la Penya (1642-1712). Però, en qualsevol cas, aquesta tradició, amb noms diversos, ha configurat la revolució industrial catalana del XIX, i la segona revolució industrial del primer terç del XX. La societat del segle XXI, doncs.