Els ponts que cal refer entre el sector bancari i els clients

Reca­pi­tu­lem: han estat uns dar­rers deu anys força con­vul­sos en el sec­tor ban­cari i finan­cer en gene­ral, però en par­ti­cu­lar en el d'aquest país.

Una acu­mu­lació de cir­cumstàncies, com aquest atrac­tiu de la banca d'inversió per sobre de la banca comer­cial o retail, uns incen­tius per­ver­sos de ban­quers i ban­ca­ris, una regu­lació ine­ficaç i superada, una des­a­for­tu­nada con­si­de­ració dels ris­cos; però sobre tot l'oblit de la fidúcia com a exigència ètica de la banca i aquests ani­mal spi­rits que s'infil­tren en tota acti­vi­tat humana, són els ele­ments que més han con­tribuït a les con­vul­si­ons a què ens referíem. Tot, a més a més, en un entorn de tipus d'interès molt bai­xos que han dege­ne­rat en una exces­siva per­se­cució d'altres mar­ges.

Les con­seqüències han adop­tat forma de crisi bancària pro­vo­cant els lògica­ment impo­pu­lars res­cats, els greus epi­so­dis de mala dis­tri­bució i col·locació de pro­duc­tes, els fraus (LIBOR per sobre de tots), un crei­xe­ment del fum que el sec­tor genera per fer veure que algu­nes de les seves acti­vi­tats són més com­ple­xes del que real­ment són i la tràgica esca­nyada de crèdit per a l'acti­vi­tat econòmica.

En defi­ni­tiva, fins arri­bar al cèlebre Banks­ters de la por­tada i arti­cle cen­tral del The Eco­no­mist del juliol de 2012, desprès de l'escàndol LIBOR, hem tran­si­tat cap a una acce­le­rada pèrdua de repu­tació i de la con­fiança dels cli­ents que es mate­ri­a­litza en una molt nega­tiva imatge (els ban­quers i ban­ca­ris han estat els únics –si bé durant uns pocs mesos– que han superat en des­a­pro­vació social els polítics, eter­na­ment a la cua de l'apre­ci­ació de la ciu­ta­da­nia) i un fort crei­xe­ment de les recla­ma­ci­ons regis­tra­des i dels plets con­tra deter­mi­na­des pràcti­ques (swaps, clàusu­les sòl, des­no­na­ments, etcètera).

Fins aquí el relat apres­sat de les desgràcies. Però estem a finals de 2015 i ja s'ha posat un cert ordre en els balanços, en la regu­lació pru­den­cial que s'ha reforçat i està en camí un enca­de­nat de nor­ma­tiva de pro­tecció al cli­ent i a l'inver­sor. De tota manera, ¿està can­vi­ant l'acti­tud del sec­tor? ¿S'estan refent els ponts entre banca i cli­en­tela?

Alguns sig­nes ens farien veure les coses amb cert opti­misme. Fa poc més d'un any –ho vam comen­tar en aquest mateix mitjà (14.06.2014)–, el nou Patró de la banca espa­nyola, José M. Roldán, ini­ci­ava el seu man­dat amb una crida rao­na­ble: “Un com­po­nente impres­cin­di­ble en la acción de la AEB es el de ayu­dar a recu­pe­rar la ima­gen del sec­tor. Sólo medi­ante una peda­gogía paci­ente podre­mos recu­pe­rar un lugar en la opinión pública que sea justo. Para ello, debe­mos expli­car, con humil­dad, con rigor y con cla­ri­dad, algu­nas de las carac­terísti­cas del nego­cio ban­ca­rio que, con cierta fre­cu­en­cia, se pasan por alto.”

Des de lla­vors, han estat molts els ban­quers o direc­tius naci­o­nals i inter­na­ci­o­nals de les finan­ces que s'han expres­sat de forma simi­lar. Però aques­tes decla­ra­ci­ons d'inten­ci­ons ¿s'han tras­lla­dat a can­vis con­crets, a una banca més ama­tent vers els seus cli­ents i la soci­e­tat en gene­ral? Aquí la res­posta no pot ser tan con­clu­siva. Sabem que aquell que ha per­pe­trat una mali­feta pot tenir tres tipus d'acti­tud: pri­mer un clar semen­fo­tisme i deter­mi­nació en obviar la mal­dat. Segon, un teòric pene­di­ment sense gaire con­vicció per recaure, més aviat que tard. Per fi, el pene­dit sin­cer, que trans­for­marà la seva manera d'actuar. Doncs també aques­tes tres acti­tuds són les que, amb pesos desi­guals i encara no prou defi­nits, es per­ce­ben en la banca i en els pos­si­bles can­vis com a ofe­rent de ser­veis finan­cers. Pro­ba­ble­ment una llarga llista, ate­nent la mag­ni­tud del repte.

Inde­pen­dent­ment del que final­ment passi, cal­dria fer mol­tes coses, molts can­vis. Abans de tot, una nor­ma­lit­zació de l'acti­vi­tat bancària i el retorn a una banca més sen­zi­lla, però també la recu­pe­ració de la repu­tació i con­fiança per­duda, no pren­dre's la regu­lació com un tràmit intro­duint exigència de com­pli­ment i auto­re­gu­lació; ofe­rir deci­di­da­ment asses­so­ra­ment per sobre de la venda pura; cer­car un cert ree­qui­li­bri entre els mer­cats i l'actual domi­nació del finançament ban­cari; intro­duir els incen­tius de remu­ne­ració ade­quats, impul­sar l'edu­cació finan­cera com el sòl mitjà per reduir l'asi­me­tria infor­ma­tiva entre el con­su­mi­dor i el proveïdor en finan­ces i, per damunt de tot, la major pro­fes­si­o­na­lit­zació que s'exi­girà amb la publi­cació abans de final d'any de les direc­trius ESMA sobre exigències de qua­li­fi­ca­ci­ons per pro­fes­si­o­nals que ens infor­min o asses­so­rin. Un llis­tat molt ambiciós, pot­ser, però impres­cin­di­ble per tapar els forats que han dei­xat una dècada de massa abun­dants males pràcti­ques.

(Resum de la lliçó inau­gu­ral del curs acadèmic 2015-2016 de la Facul­tat d'Eco­no­mia i Empresa, URV, el 25 de novem­bre de 2015)