Nosaltres, els catalans, som una societat (no pas l'única, és clar) schumpeteriana? És a dir: una societat que funciona, sense saber-ho, seguint les formes de comportament que l'economista Joseph A. Schumpeter (1883-1950) va descobrir com a motors del creixement econòmic? Aquestes formes es basaven, recordem-ho, en el paper decisiu dels emprenedors innovadors. Vegem-ho, doncs.

El marc geogràfic i el clima de la societat catalana són els del món mediterrani, on les opcions han estat –i continuen sent- molt variades. I, en molts casos, molt negatives. D'altra banda, formar part del continent europeu no garanteix res.

Els recursos naturals del sòl –i del subsòl- no són extraordinaris. Ara, amb l'aigua dolça –des dels Pirineus fins al delta de l'Ebre- s'han anat fent meravelles. Jaubert de Passà, als primers anys del XIX, ho constatà i ho explicà al món. També, les sals potàssiques, les terres que són la base de la ceràmica, i dels ciments. I el bosc mediterrani, com ara les alzines sureres.

Les classes. La noblesa catalana, d'ençà el segle XV, i després de 1714, ha anat esmunyint-se dins d'altres coordenades. Les burgesies han actuat –i ho continuen fent- amb vacil·lacions. Els sectors populars han maldat per sobreviure.

L'estat. La base, segons H.J. Chang, de qualsevol desenvolupament. En general, i, des de 1714, en contra, o absent. Però, així i tot, el sector públic “català” ha pogut existir: alguns ajuntaments, algunes diputacions, la Reial Junta Particular de Comerç de Barcelona, alguns moments de la Universitat. Imprescindibles, però insuficients.

Com s'han anat produint, doncs, a Catalunya, els grans avenços de l' economia i de la societat? La resposta, seguint Schumpeter, és que aquests avenços s'han produït gràcies a l'actuació d'empresaris innovadors. El que compta no és la mida d'una empresa, sinó el seu caràcter innovador. En tots els sectors: en les energies, en la fabricació de vehicles, en la producció agroalimentària, en la construcció, en la sanitat, en les comunicacions, en les indústries culturals. I, també, les innovacions educatives, les innovacions militars, i les innovacions polítiques.

D'aquests empresaris n'hi ha hagut de molts orígens i de molts tipus diferents. Alguns només van passar, a Catalunya, unes hores. És el cas de l'home de la Barcelona Traction Light & Power: el canadenc Frank S. Pearson. En canvi, un home tan arrelat com l'enginyer Pere Duran Farell va decidir que les seves cendres fossin espargides al desert del Sàhara, a Algèria.

Alguns, com Eusebi Güell, han esdevingut “famosos”, per raons diverses. Per exemple, milions de persones visiten cada any el “seu” Park Güell. D'altres innovadors, en camps com la salut o l'educació, són molt poc coneguts. Caldria saber-ne molt més.