De fet quan, al 1816, Eudald Jaumeandreu presenta, al seu llibre Economia política, la geografia del poder econòmic a les Espanyes, dibuixa un mapa destinat a una llarga durada. L'Espanya que ha rebut l'or d'Amèrica, que és Andalusia, Extremadura i les Castelles, és l'Espanya pobra. I l'Espanya sense l'or d'Amèrica, que és “Múrcia, València, Catalunya, Guipúscoa i Galícia”, és “la més pròspera”. I, dues dècades abans de la Revolució industrial de les màquines de vapor, afegeix : “la seva riquesa … es deu a la seva indústria”.

Aquest model territorial ha travessat dos segles. Però, al 2016, sembla haver canviat un xic. Quan Jaumeandreu publica el seu llibre, Madrid no és, encara, una ciutat industrial. A partir de la foneria dels Bonaplata (1837), o, si es vol, de la gran fàbrica de calçat de Josep Soldevila (1873), a Madrid s'inicia un cert desplegament industrial. La proposta de reforma urbana d'Ildefons Cerdà de 1862 té, justament, aquest objectiu: transformar Madrid en una ciutat industrial connectada amb un nou mitjà de transport, el ferrocarril, amb tres ports de mar: Alacant, València i Barcelona (vg. L'Econòmic, 19 i 26/5/2012).

Al 1931, Josep Pla observa grans canvis: “Feia onze anys que no havia estat a Madrid. Tot està desconegut, transformat … era una ciutat provinciana, sense confort, de caserons amples i baixos, … Avui Madrid té tot l'aspecte extern d'una ciutat moderna. La gent ha agafat un aire esportiu… a Madrid tot vol ésser modern i americà.” Aquesta modernitat és visible en tots els terrenys. Després del 39, hi ha un retrocés, però els avenços de l'economia de Madrid ja són irreversibles.

Pel que fa a les idees econòmiques, això és el que expliquen Thomas Baumert i Luis Perdices en un llibre curiós: La hora de los economistas (2010), que inclou entrevistes a “40 economistes que han contribuït a la modernització de l'economia espanyola”. De fet, la contribució catalana continua essent important, car 16 d'aquests 40 eren/són catalans.

Aquesta modernització ha tardat: la burgesia madrilenya ha estat molt/massa lligada als aparells d'un estat en què els hàbits democràtics eren (són, encara) minsos. A partir del 2000, però, hi ha pistes de canvis: 1) el creixement relatiu de les exportacions de Madrid, 2) la consolidació del públic de les exposicions i els museus, 3) la fi del bipartidisme. Vegem-ho: 1) Madrid ha esdevingut la segona regió exportadora de l'Estat espanyol. Amb un 10% de les exportacions espanyoles del 2010 (lluny, però, de Catalunya, la primera regió exportadora, que en té un 26%). 2) Les grans exposicions de Madrid són equivalents al que ha anat proposant la burgesia culta d'altres latituds, tot i que el seu finançament és bàsicament públic. Al gener del 2016: el xoc Egipte-Roma (al Centre Canal), Ingres (a El Prado-Louvre), Alvar Aalto (a CaixaForum), la cartografia nàutica renaixentista (al Museu Naval), una re-interpretació de les cultures antigues a la Península ibèrica (a la nova presentació del Museo Arqueológico Nacional), que exclou, però, la cultura catalana. 3) La burgesia madrilenya ha saltat a la modernitat del pluripartidisme. Amb, en el cas de Podemos, un partit obert a la necessitat de fer un referèndum a Catalunya.