Qui dia passa, any de llum cara empeny
El rebut de la llum es torna a encarir el 2015, un 5%, a conseqüència de les disfuncions del sistema elèctric.El mercat de l'energia no aconsegueix ser competitiu per pressionar els preus a la baixa
El consumidor ha hagut de mantenir l'Ebitda de les elèctriques
No volen autoconsum perquè cal pagar el creditor del dèficit tarifari
Per una insondable llei de la física, el preu de la llum, en un mercat liberalitzat, continua pujant, un 5% més que a l'any anterior el 2015, i carrega de raons els que pensen que el rebut creix per la particularitat del model del sector elèctric, en què la regulació, més que fer prevaler el bé comú, persegueix mantenir els ingressos de les grans companyies.
Per a la gran majoria de consumidors, els inclosos a la tarifa PVPC (Preu Voluntari per al Petit Consumidor), a una potència contractada de 4,4 kW i un consum anual de 3.500 kWh, el preu va registrar un pic de 68,7 euros el mes de juliol, i una vall de 63,3 euros el mes de març, segons dades de l'Associació Nacional d'Estalvi i Eficiència Energètica (ANAE). Per la seva banda, l'associació de consumidors Facua, en una anàlisi de 50.000 rebuts de la llum d'usuaris que consumeixen 366 kWh mensuals i una potència contractada de 4,4 kW, va pagar, entre l'agost del 2014 i el juliol del 2015, 929,5 euros, 400 euros més del que pagava el 2005, amb una pujada del 76%.
Per esbrinar per què un mercat liberalitzat, en lloc de ser un permanent estímul a la competència, i així abaratir el preu de l'energia, a la llar i a l'empresa, encareix el preu, el consumidor només ha de fer una llambregada al seu propi rebut, allà on parla de l'import d'electricitat de la factura: en un rebut de 79,05 euros, 42,47 euros figuren com a cost regulat; 16,85 euros com a impost i 18,68 euros com a cost de producció de l'electricitat. Així, fins a un 54% és un sobrecost que no té res a veure amb la lliure competència, i sí amb la realitat d'un mercat disfuncional, dominat per poques empreses en els tres segments de generació, distribució i comercialització: les cinc grans (Iberdrola, Gas Natural Fenosa, Endesa, EDP, E.on) agrupen el 90% de la comercialització a clients finals i al voltant del 60% en les vendes al mercat majorista. A més a més, tenen un sistema marginalista que afavoreix la fixació d'alts preus per als generadors amb més poder, es beneficien d'un regulador que fa que sigui el consumidor qui eixugui el dèficit tarifari (27.000 milions) i els costos de transició a la competència (7.327 milions) al llarg dels anys.
Per a Emili Rousaud, director de Factor Energia i vicepresident del Grup de Gestors Energètics (GGE), encara preval “una cultura concessional, en què les grans empreses es creuen que els poders públics els han de garantir el negoci”. Al seu parer, quan el baix consum que es va donar durant la crisi aconsellava redimensionar la capacitat de generació, “es va optar per perjudicar l'energia fotovoltaica arrabassant-li les primes, justament perquè en aquest àmbit la major part d'interessos els tenien empresaris privats, no les grans empreses”. Així mateix, en el reial decret d'autoconsum elèctric aprovat l'octubre del 2015, per donar cobertura normativa a una tendència que s'imposa arreu, generar i consumir electricitat localment, la pràctica ha estat penalitzada amb el cobrament d'un peatge a les elèctriques. Al mercat, molts observadors interpreten que les grans elèctriques, a més de voler esbandir els petits competidors que sortirien a curt termini, el que volen és guanyar temps, fins que siguin elles les que puguin copar el mercat de l'autoconsum. L'experiència d'Iberdrola als EUA, on pren posicions en aquest camp, confirmaria aquesta tesi.
El mercat lliure de l'energia que s'havia de bastir a partir de la Llei 54/97 ha estat tota una altra cosa, com conclou l'estudi El cost real de l'energia. Estudi dels pagaments il·legítims al sector elèctric espanyol 1998-2013, elaborat per Pablo Cotarelo, de l'Observatori del Deute de la Globalització (ODG). L'estudi sosté, contundent, que aquesta subvenció encoberta, i il·legítima, hauria ascendit, durant el període consignat, entre 81.709 i 103.899 milions d'euros. En aquesta bossa hi tindríem una component regulada -pagaments a l'energia nuclear, el dèficit de tarifa, CTC, carbó-; altres pagaments com el de capacitat, contractes d'interrompibilitat, lloguer de comptadors i, finalment, la component de mercat, molt condicionada pel funcionament irregular del mercat diari. Justament, aquest vessant, sempre ha estat sota sospita. El sistema marginalista, pel qual la darrera central que es necessita per satisfer la demanda és la que fixa quant es pagarà a les altres, genera perversions, ja que les companyies hi poden fer entrar energies que es retribueixen car, com el carbó, per assolir un preu a l'alça de les altres energies operatives. La temptació de manipular sempre hi és: posem que en un dia normal, una nuclear, una hidràulica i una eòlica fan ofertes a zero. Si la darrera central que entra al sistema per garantir el subministrament és de gas, i fa oferta a 50 euros per MWh, les altres es retribuiran amb aquest preu. Respecte del 2015, molts observadors s'estranyen que els preus, del mes de juny ençà, hagin estat molt alts, quan tan barat estava el preu del petroli. Col·lusió entre les empreses?
Per a Pablo Cotarelo, “aquí tenim un problema estructural. La lògica marginalista tindria sentit si els actors que hi participen són comparables entre si, però els costos de nuclears i hidroelèctriques, pràcticament amortitzades, són baixos en relació amb els de gas, carbó i cicles combinats, alts sobretot en l'explotació, i les renovables, que tenen uns costos operatius gairebé nuls”. És per això que una liberalització absoluta, el transvasament massiu dels 17 milions de consumidors que ara estan al PVPC al mercat lliure, “pot no tenir l'efecte desitjat d'abaratir el rebut de la llum, per aquesta capacitat de manipulació en la fixació del preu al mercat diari”.
A l'informe de l'ODG la idea més inquietant és que “si no hagués estat per tots aquests pagaments habilitats per l'Estat, les grans companyies no se n'haurien sortit, després d'haver invertit en negocis sense sentit, com les nuclears o l'excés de cicles combinats o bé per les seves infraestructures gegantines”. No deixa de ser curiós aquest zel de l'Estat per protegir empreses nacionals, quan en un cas, Endesa, l'accionista de referència és el Ministeri d'Economia d'Itàlia, a través d'Enel, i en l'altre, Iberdrola, el fons sobirà de Qatar té veu poderosa al consell d'administració.
Potser hauríem d'anar a sistemes de subhastes, com passa a Alemanya o Dinamarca? Per Víctor Cusí, president d'EolicCat, “a països com Dinamarca, es fan subhastes en què tecnologies com l'eòlica surten a preu zero i el preu definitiu es fixa per a uns quants anys. Es fixen preus per tecnologies”. Al voltant de la tarifa regulada, i tot tornant a Dinamarca, Cusí pensa que “si és transparent, és tolerable: a Dinamarca es paguen les pensions amb la part regulada del rebut de la llum”. En canvi, aquí, el pes gairebé insuportable de la component regulada “no estimula l'estalvi”. El sector renovable, especialment perjudicat atès que d'alguna manera trenca amb el sistema convencional de les grans empreses, també s'ha vist perjudicat amb el nou sistema de subhastes que ara s'inicia, pensat per a les grans empreses.
A l'hora de fer paral·lelismes, Pep Salas, de l'empresa Enerbyte i membre del grup d'experts en energia Smartgrid.cat, recorda el rescat dels bancs: “També hi ha hagut un rescat del sector elèctric, encobert, i si el forat del sector bancari es va emplenar amb liquiditat, aquí s'ha fet via tarifa, que funciona de garantia perquè els creditors dels bons titulitzats cobrin.” Un terme fix de tarifa que, com s'encarrega de remarcar, a països com Alemanya no n'hi ha. La connivència entre govern estatal i elèctriques, Salas la torna a percebre en l'aturada a l'autoconsum via decret: “L'autoconsum no interessa perquè justament a aquests creditors del dèficit tarifari se'ls paga amb el terme fix, i si apareixen molts prosumers ho perdrien.”
En definir com és el nostre sistema elèctric, Salas creu que “té els defectes d'un model liberalitzat, perquè no coneixem les estructures de costos de les empreses, però també pateix l'excés regulador, inclòs a la factura”. A partir d'aquí, convida a un debat que ja hi és al Regne Unit: “Caldrà renacionalitzar? Cal pensar que la nacionalització no només vol dir que la plusvàlua va a mans públiques, sinó que també es vincula al desenvolupament de polítiques industrials.” A l'hora de cercar alternatives al sistema marginalista de preus, pensa en un sistema en què “quan es casa oferta i demanda, cada tecnologia faci una oferta en què no perdi, però no cobri un preu irreal”. Curiosament, abans de la liberalització del 1997, es recorria a una determinada font per decisió tècnica, i quan hi bufava vent, es feia servir l'eòlica, i quan hi havia prou recurs hidroelèctric, aigua. Per a l'empresari Joan Vila, director general d'LC Paper i vicepresident de la comissió d'energia de Pimec, vivim en la més absoluta paradoxa: “Va baixant el preu del petroli i no pas el preu de l'electricitat, quan la teoria diu que la rebaixa en combustibles fòssils fa caure el preu de la llum.”
Estudiós del sistema elèctric, les seves anàlisis són prou reveladores. En el període 2008-2014, mentre la demanda mostrava una tendència a baixar, el preu del pool ha anat pujant (vegeu gràfic). Així mateix, mentre el consum ha anat baixant notablement, dels 236.239 MWh el 2008, als 168.608 MWh el 2013, als ingressos elèctrics no els ha anat tan malament: dels 20.959 milions del 2008 als 21.872 milions del 2013. Com diu Vila, “les elèctriques s'han quedat l'esforç de la societat: hem hagut de mantenir-los l'Ebitda al llarg dels anys, per suportar les seves inversions, i això ha afectat la competitivitat de la petita i mitjana empresa.” Posa l'accent en el fet que les continuades pujades de la part fixa del rebut són especialment doloroses “per a activitats econòmiques de consums estacionals, com ara les de càmpings, hotels o l'agricultura”. Pel que fa al cost de l'energia, el greuge comparatiu és dolorós: una indústria mitjana pot arribar a pagar 120 euros el MWh, quan a Alemanya la seva equivalent no depassarà els 50 per MWh.
La capacitat del nostre sistema energètic, la potència instal·lada, tampoc no es pot afirmar que sigui gaire racional, com explica Joan Vila, que tinguem tants cicles combinats, 25 GW que excedeixen amb escreix la responsabilitat de cobertura del sistema: “Si tinguéssim 40 GW d'eòlica a Espanya, i en tenim 23, necessitaríem 12 GW de cicles combinats, i resulta que en tenim 25 GW.”
Pagar fins a l'any 2027 La gent pot utilitzar el seu poder
L'anomenat dèficit tarifari, la diferència entre preu regulat i preu de mercat que l'Estat ha de pagar a les elèctriques, suposa ara un gran forat de 27.000 milions, dels quals un 30% és deute financer, que fins al 2027, com a mínim, haurà de pagar via tarifa el consumidor. Va ser titulitzat en un fons, el FADE, que emetia bons adquirits pels bancs i que per amortitzar-los i pagar-ne els interessos cal carregar el rebut de la llum, que inclou, a més de la rendibilitat que es paga als bonistes (els bancs) pels títols emesos pel fons, les comissions de les entitats col·locadores de les emissions més 30 punts bàsics, un fet que fonts del mercat no dubten a considerar “vergonyós”. Com expliquen aquestes fonts, les companyies elèctriques van jugar a marcar un preu de mercat artificialment alt, per cobrar una diferència més gran, i engreixar el deute.
Per a la directora d'holaluz.com i professora de mercats energètics de la UB, Carlota Pi, no s'hi val a queixar-se: “La llum és cara per als que estan al PVPC, no pas per als que estan a les comercialitzadores, que, a més, veuran com ara se'ls refactura, i hauran de pagar més a partir del gener, després que el Suprem donés la raó a les grans elèctriques.” La taxa de switching (canvi de companyia) al nostre mercat és pobra, del 10%. Amb tot, Carlota Pi creu que el mercat es pot transformar si la gent exerceix el seu poder de triar, i desapareix el PVPC, tot deixant un bo social per als més desafavorits. Amb tot, Carlota Pi no s'està de criticar un sistema que crea barreres d'entrada a la competència: “Una gran del sistema, si el preu format és de 100, pot vendre a 95, ja que el 5 restant l'hi retornarà el govern, mentre que una lliure ha de vendre a 100.” Parlant de competir, “no deixa de ser una presa de pèl que, tot contravenint la Directiva 97/CE, que demana verticalitzar el sector, una empresa com Endesa tingui tres cognoms i cotitzi a borsa”.
Tot admetent que el sistema de formació de preus no és perfecte, la directora d'holaluz.com considera que “per evitar pràctiques de càrtel, totes les plantes haurien d'oferir de forma independent, segons costos de producció”.
