Ahir, avui, demà

Avui ens tro­bem –el pla­neta es troba– enmig d'una crisi sistèmica que va començar a insi­nuar-se a mit­jans dels setanta i que es va mani­fes­tar en el 2007, i una crisi sistèmica es pro­du­eix perquè el model eco­no­mi­co­so­cial que s'ha estat uti­lit­zant s'esgota perquè ja ha donat de si tot el que podia donar de si. I no: no es pot arre­glar, perquè es troba estruc­tu­ral­ment mort i ha de ser subs­tituït per un altre; l'última vegada que això va pas­sar va ser en la Depressió.

A efec­tes pràctics això sig­ni­fica que en un horitzó de temps pre­vi­si­ble, no menys de 75 anys, no tor­na­rem: no tor­na­rem a res sem­blant a “el món va bé”, per molts estímuls que es pro­du­ei­xin, per mol­tes amfe­tes que s'injec­tin. Per què? Doncs perquè les raons, les bases, els ele­ments que van pos­si­bi­li­tar allò se n'han anat per no tor­nar. Insis­teixo, com a mínim en 75 anys, que ha estat el temps de vigència del model que ara s'ha mort: 1933–2007 (i penso que serà molt més perquè mai en els últims 2.000 anys no hi ha hagut res sem­blant al període 1950–1973, abso­lu­ta­ment res).

El pro­blema és que es con­ti­nuen usant les matei­xes parau­les per voler dir coses total­ment dife­rents. En 1962, recu­pe­ració sig­ni­fi­cava anar a més d'allò que ja s'havia anat perquè era pos­si­ble anar a més. En el 2015 recu­pe­ració ha de ser entesa com a fi de la vola­ti­li­tat, com a esta­bi­li­tat, com a fi del desor­dre. Al 1962 recu­pe­ració no era aug­men­tar l'ocu­pació del fac­tor tre­ball perquè ja hi havia plena ocu­pació; al 2015 recu­pe­ració no és reduir l'atur perquè la tec­no­lo­gia subs­ti­tuirà, ja l'està subs­ti­tuint, tre­ball per capi­tal.

Lla­vors, què està pas­sant? Doncs el que està pas­sant és que s'està dis­se­nyant i enge­gant un nou model eco­no­mi­co­so­cial i les tran­si­ci­ons sem­pre són com­pli­ca­des, màxim quan s'està tran­si­tant des d'una època en la qual tot era pos­si­ble i en la qual es tenia tot el que es volia a una altra en la qual s'haurà de mirar el cèntim, el gram i el centímetre; d'una en què l'abundància i des­pesa eren la norma a una altra en què l'escas­se­tat i l'eficiència (robo­tit­zació, tre­ball fle­xi­ble –pre­cari, subem­pleat–, sala­ris vin­cu­lats al valor gene­rat) ja és la nor­ma­li­tat: la nova nor­ma­li­tat.

Però aques­tes coses no es diuen perquè sonen mala­ment, cabre­gen la ciu­ta­da­nia, és a dir els votants (i encara és neces­sari que la gent voti), poden donar motiu no a pro­tes­tes: les pro­tes­tes ja no estan de moda, però sí a mals rot­llos, i el que de moment la població ha de fer és seguir desit­jant creure que “la crisi ja s'ha aca­bat”; i quan faci falta ja sor­tirà Mr. Draghi dient que farà el que faci falta fer ja que del que ara es tracta és d'aca­bar d'implan­tar el nou model i després ja s'anirà fent; al 2020, sí: quan s'han d'haver com­pli­men­tat ja tots els com­pro­mi­sos adqui­rits.

O sigui que pren­guin-s'ho amb calma: res no poden fer, tan sols espe­rar; i acos­tu­min-se a aquest tobo­gan d'“ara sem­bla que ja sí”–“no, encara no”. Però no cre­guin que no es fa res: es va fent, per exem­ple: a Europa ja se sap el que s'ha de fer per liqui­dar / sane­jar un banc: des de l'1 de gener. Gai­rebé res!