El fenomen de l'economia digital avança a marxes forçades. Internet ha transformat completament els nostres usos i costums, ha ofert nous productes i serveis i ha revolucionat els models de negoci més tradicionals. Un dels exemples més actuals d'aquesta situació és l'anomenada economia col·laborativa i la proliferació de models de negoci que no fan directament una activitat, sinó que es limiten a actuar com a plataformes en línia que posen en contacte l'oferta i la demanda. Alguns exemples d'empreses poden ser Uber o Blablacar (transports), Airbnb (arrendaments turístics), i Wallapop o Ebay (vendes), entre multitud de noves empreses emergents que contínuament apareixen en el mercat.

Es tracta d'un model de negoci innovador, basat en les noves tecnologies i en la col·laboració dels usuaris que en fan ús. Els sectors tradicionals que s'han vist afectats per la seva proliferació assenyalen la manca de regulació legal, ja que com que no presten directament el servei i s'estableixen en línia, no els és aplicable la normativa, cosa que els permet oferir uns preus o unes contraprestacions amb què els negocis basats en l'economia tradicional no poden competir. Jurídicament, estem davant d'un nou model econòmic que necessita respostes clares, ja que es tracta d'un fenomen digital global que requereix la coordinació internacional de diversos països per fixar-los una normativa comuna. Al juny la Comissió Europea va publicar un Informe titulat L'agenda europea per l'economia col·laborativa i va proporcionar, als països europeus, unes directrius sobre quin tipus de regulació cal establir. Si bé no es tracta d'una reglamentació legalment vinculant, la recomanació apunta uns estàndards bàsics comuns per a tota la UE de burocràcia, de consumidors, de dret laboral i sobre fiscalitat aplicable a aquest tipus de negocis. Una de les qüestions més conflictives és si haurien d'obligar els prestadors de serveis a obtenir llicències per exercir l'activitat. Brussel·les considera que no és necessari “llevat en casos en què sigui estrictament necessari”, tot i que per ara el que és “estrictament necessari” no és el mateix a França, Itàlia, Alemanya, España...