Patir una mica és nor­mal. Jo també em posava tens i nerviós en els rodat­ges. T'habi­tues a con­viure amb aquesta pressió. La clau és viure l'experiència com una opor­tu­ni­tat i dei­xar de veure el públic com una amenaça, perquè en el fons són per­so­nes que estan interes­sa­des pel que diràs. Un cop has can­viat l'òptica després has de començar a habi­tuar-te a estar a dalt de l'esce­nari, a fer ser­vir la nos­tra veu i el nos­tre cos.

Comen­cem per memo­rit­zar el que volem dir: però no de manera lite­ral, que pot sem­blar poc natu­ral, sinó memo­rit­zem la suc­cessió de les idees. Això no ha de ser gaire com­pli­cat si el tema el domi­nem. Memo­rit­zar ens alli­be­rarà per fixar-nos en com ho diem.

Sens dubte ho és. El que pro­poso tant amb la veu com amb la comu­ni­cació no ver­bal és que aca­bem tenint més consciència de com la fem ser­vir. Hem de poder fer una pausa quan toca fer-la, alen­tir el dis­curs i pujar el to i el volum quan convé. En defi­ni­tiva, que puguem con­duir voluntària­ment veu i cos, que tenim molt aban­do­nats.

La veu la fem ser­vir amb el pilot automàtic. És bo tre­ba­llar la res­pi­ració dia­fragmàtica, que ens aju­darà en la pro­jecció de la veu i també a con­tro­lar els ner­vis. I més que gra­var-nos, una cosa que fun­ci­ona molt bé des del minut zero és lle­gir en veu alta, ima­gi­nant que has de fer ente­ne­dor el text a una per­sona. Segu­ra­ment pren­drem consciència de si voca­lit­zem prou o si impri­mim prou volum.

Hem de pujar una mica el volum i exa­ge­rar una mica els ges­tos. Com si ens con­nec­tes­sin amb un ampli­fi­ca­dor i tot ho fes­sin una mica més gros. I això és vàlid tant en un gran audi­tori com en una pre­sen­tació més petita amb inver­sors o cli­ents. Això t'aporta segu­re­tat i trans­mets que això que dius és impor­tant.

Estem uti­lit­zant les nos­tres eines d'una altra manera de com hi estem acos­tu­mats perquè el con­text és dife­rent, però això no vol dir que actuem o impos­tem. L'únic que tindràs una sen­sació estra­nya i pen­saràs “no sóc jo”, però el que estàs fent és uti­lit­zar les teves eines de cada dia d'una manera dife­rent. Es tracta de ser cons­ci­ents i a par­tir d'aquí prac­ti­car fins que sigui un hàbit.

Sí, però, i aquí parlo com a actor, l'humor és una cosa molt seri­osa. La comèdia és impla­ca­ble. Quan fas un drama, la reacció que per­ceps del públic no és tan clara, el silenci que reps pot ser de tensió o pot ser d'avor­ri­ment, en la comèdia no hi ha mit­ges tin­tes, o riuen o no riuen.

Sí, és assu­mir un risc. Del món anglo­saxó ens ve la pro­posta de començar la nos­tra pre­sen­tació amb un acu­dit. Jo,si ets de la mena de per­sona diver­tida que fas acu­dits als sopars i la gent riu, llança't, però si no és la teva corda, no ho facis. Començar amb un acu­dit i que la gent no rigui és la pit­jor de les mane­res de començar.

Hi fa molt, pots tenir el pro­ducte fantàstic però una mala pre­sen­tació el pot espat­llar. L'iPhone sense la pre­sen­tació de Steve Jobs no sé si hagués fun­ci­o­nat de la mateixa manera. Aristòtil deia que saber expli­car una idea és tan impor­tant com la idea mateixa. I això és vàlid espe­ci­al­ment aquí, que som molt cre­a­tius, tenim idees i tro­bem solu­ci­ons, però tenim un pro­blema a l'hora d'expli­car-lo.