Opinió

Globalització de les coses

Si els ocells poguessin parlar segur que farien un homenatge a l'inventor del Pokémon Go. Però ja no sé si el joc va tan bé per a la capacitat de fixar-se en l'entorn, el paisatge i la natura més enllà del pam de nas dels mòbils. Deia Herbert Simon que la riquesa d'informació genera pobresa d'atenció. I jo hi afegeixo que la riquesa de comunicació genera pobresa de curiositat sobre l'entorn

Agost: vacan­ces, des­cans, des­con­nexió i temps per badar. Temps per pen­sar i per fixar-te en coses que amb el bro­git del dia a dia no hi pres­tes prou atenció. Deia Schum­pe­ter que l'eco­no­mia era sen­tit comú estruc­tu­rat. Doncs bé, tres coses que m'han pas­sat o he vist aquest agost i que em fan pen­sar que alguna cosa estruc­tu­ral­ment dife­rent li està pas­sant al com­por­ta­ment econòmic i social de les per­so­nes. No s'espan­tin. Són coses del dia a dia. Experiències comu­nes de la glo­ba­lit­zació.

Pri­mera: Pokémon. A casa hi ha tres nens. Els grans són bes­sons i aviat faran 15 anys. El petit en té 13. Una de les seves prin­ci­pals dis­trac­ci­ons de l'estiu ha estat caçar Pokémons. Jo del joc no en sé gaire, però és tota una experiència veure com molts nens i nenes bus­quen Poke­pa­ra­des i cacen emba­da­lits amb el seus mòbils per tots els pobles i ciu­tats del país. Del Japó al poble més petit de l'Empordà jugant amb una apli­cació de telèfon mòbil. No sóc un expert i no en tinc ni idea de les reper­cus­si­ons futu­res que tindrà aquest nou com­por­ta­ment. D'entrada, jo que sóc de pagès i que vinc de la tra­dició de l'esco­peta de balins, em fa molta gràcia veure que hem subs­tituït l'esco­peta pel mòbil, i els par­dals i les tórto­res per Pikac­hus. Si els ocells pogues­sin par­lar segur que farien un home­natge a l'inven­tor del Pokémon Go. Però ja no sé si el joc va tan bé per a la capa­ci­tat de fixar-se en l'entorn, el pai­satge i la natura més enllà del pam de nas dels mòbils. Deia Her­bert Simon que la riquesa d'infor­mació genera pobresa d'atenció. I jo hi afe­geixo que la riquesa de comu­ni­cació genera pobresa de curi­o­si­tat sobre l'entorn. És tot un espec­ta­cle anar per qual­se­vol ciu­tat o poble i veure com els nens et dema­nen que pas­sis per aquí o per allí, no per veure-ho, no per curi­o­si­tat, sinó per, s'ho ima­gi­nen?..., bus­car Pokémons.

Un nou filó.

Em sem­bla tot un nou filó per a la indústria turística i cul­tu­ral. I, encara més, em sem­bla que hau­rem de repen­sar tota l'edu­cació sobre la curi­o­si­tat. Dar­rere un científic diuen que hi ha un curiós. Doncs bé, tot sem­bla indi­car que a la curi­o­si­tat pel conei­xe­ment hi hau­rem d'arri­bar per altres camins.

Segona: Olimpíades. Un altre feno­men de l'estiu han estat les olimpíades del Bra­sil. Més enllà de les pro­e­ses d'en Phelps, la Ledecky, en Bolt, en Farah, la Biles o la Bel­monte, entre molts altres, m'ha cri­dat molt l'atenció el des­en­caix entre la visió d'esport nació que es dóna des de la majo­ria de mit­jans de comu­ni­cació i la glo­ba­lit­zació de l'esport. Pot­ser m'equi­voco, però tinc la sen­sació que mai com ara hi havia hagut tants atle­tes nas­cuts en un país que com­pe­tei­xen per un altre. Sem­bla que el cas dels fon­dis­tes i mig­fon­dis­tes de Kenya que com­pe­tei­xen sota les ban­de­res de les monar­quies del Golf Pèrsic n'és un exem­ple para­digmàtic. Ei, res a dir, si l'opció és voluntària. Però jo diria que la glo­ba­lit­zació també posarà en el seu lloc l'exal­tació de l'esport nació. Sem­pre he pen­sat que els valors de l'esport són uni­ver­sals i que van molt més enllà de l'única repre­sen­tació d'una ban­dera. Un exem­ple. Jo no ho sabria dir millor. Resulta que el campió olímpic de decatló és dels Estats Units i és pare­lla d'una atleta olímpica que com­pe­teix a la prova de l'hep­tatló pel Canadà. Va escriure un tuit ani­mant la seva dona, i l'exal­tació de l'esport nació se li va tirar a sobre. La seva res­posta em sem­bla que recull els ver­ta­ders valors de l'esport en poques parau­les: “Som un únic equip que com­pe­teix per dos països.” Cha­peau.

Un tros de paradís a casa.

Ter­cera: Costa Brava. Feia temps que ho teníem al cap i aquest any hem redes­co­bert en pare­lla la Costa Brava. Jo que sóc gironí i mig empor­danès, la veri­tat, he que­dat fra­pat. Sense voler menys­te­nir altres zones, trobo que hi ha qua­tre trams de costa: entre Tossa i Sant Feliu, entre Palamós i Pals, entre l'Estar­tit i l'Escala, i entre Roses i Cadaqués, que són una autèntica mera­ve­lla. Una reco­ma­nació: facin els camins de ronda i bai­xin a qual­se­vol de les cales d'aques­tes zones. Tenim un tros de paradís a casa i em sem­bla que el gau­dim poc. Pels camins he sen­tit molts idi­o­mes i menys català o cas­tellà del que em pen­sava. Facin-se aquest regal i veu­ran com des d'aquí mateix també podem apor­tar coses úniques a la glo­ba­lit­zació.

En fi, per anar aca­bant, que torna el bro­git, que sant tor­nem-hi, que la glo­ba­lit­zació segueix, i que aquí estem per anar sumant.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.